Sovint les pel·lícules ens fan reviure un passat relativament llunyà. En aquest cas “Palestina 36” ens parla d’un passat que ens ajuda a entendre el drama que pateixen el palestins que viuen a la franja de Gaza i a Cisjordània (també els que viuen a l’actual estat d’Israel). El que està passant actualment a Palestina és el resultat de les decisions adoptades per les potències colonials a la primera meitat del segle XX i que, avui, segueixen generant un patiment incommensurable que, a mi, m’indigna.
Es pot dir que estem davant d’una pel·lícula militant, escrita des d’un punt de vista que abraça explícitament el suport a la causa Palestina. Respecto els que puguin dir que el guió no és imparcial, per descomptat. Però és un punt de vista que és sincer, no amaga el seu judici històric, fa una crítica àcida al paper de l’Imperi Britànic i vol manifestar la voluntat de contribuir a la cerca d’una solució al conflicte que restableixi els drets del poble palestí.
Fa uns anys vaig llegir el llibre “Dispara, yo ya estoy muerto”, novel·la escrita per Julia Navarro que narra el conflicte entre àrabs palestins i jueus a la primera meitat del segle XX, des de la famosa “declaració Balfour” de 1917 – per mitjà de la que el govern britànic es comprometia a afavorir la instal·lació de famílies jueves víctimes dels pogroms que es produïen a l’Imperi rus i a molts estats de l’Europa central – fins la proclamació de l’Estat d’Israel l’any 1948.
Me la va regalar una filla que em va dir que li havia servit per entendre el conflicte entre els palestins, que vivien des de sempre en aquelles terres, i els jueus que hi van ser instal·lats, especialment després de la primera guerra Mundial i de la caiguda de l’Imperi Otomà l’any 1922.
La veritat és que la història de Julia Navarro em va ajudar a entendre el drama humà que ha anat creixent any rere any, que ha alimentat guerres entre àrabs i israelians, episodis brutals de terrorisme, l’assassinat de dirigents jueus i palestins i que ha condemnat tot un poble (el palestí) a un carreró sense sortida. Una història que porta a una espiral d’odi i violència que no sembla tenir final.
Llegir com famílies d’orígens diferents, que havien pogut conviure amb respecte en un mateix territori, acaben enfrontats en una lluita a mort per la supervivència, em va generar una enorme tristesa. Saber que aquell conflicte ha anat acumulant rancúnia fins arribar a les imatges que avui colpegen la nostra consciència, em genera un sentiment d’impotència molt gran que no vull admetre amb una actitud de simple resignació.
Més enllà del guió i de la controvèrsia ben actual entre proisraelians i propalestins, la pel·lícula està molt ben travada. Els personatges, creïbles. Els diàlegs, interessants. La fotografia, extraordinària.
Se sent cada petit so, caminar, respirar, menjar… és impressionant el grau de realisme que ens produeix als espectadors.
Una pel·lícula dura, trista, emotiva que, a mi, m’ha donat més força encara per fer una crida a la Pau i una exigència als governs democràtics d’Europa a ser més exigents en la cerca de solucions.
Pilar Gorina