El passat dia 30 de juliol hi hagué un multitudinari pas de frontera per part d’unes setanta mil persones, amb l’habitual i penosa picabaralla on es posaren de manifest el pitjor dels plantejaments de la dreta extrema. M’ha sorprès (ho escric el 20 d’agost) que no s’hagi fet cap esment als quatre-cents cinquanta mil espanyols, bona part d’ells catalans, que també passaren la frontera amb França els primers dies del febrer de 1939 en l’anomenada Retirada.
Les imatges de marroquins i subsaharians dormint per terra, a la sorra o en improvisats refugis fets amb canyes i teles, em portaven inevitablement a les fotografies d’Argélès-sur-mer o Saint-Cyprien. Malgrat les evidents diferències, la comparació ens pot portar a una reflexió sobre el tema? Crec que sí.
En primer lloc, el d’ara es llençaren a l’aventura, si no empesos, almenys tolerats per les autoritats marroquines, mentre que a la Retirada, durant tot el trajecte, els fugitius es veieren atacats per l’aviació rebel que causà nombrosos morts; no els volien empènyer, sinó exterminar. Veiem la descripció que en fa l’Artur Bladé i Desumvila[i]: ”Un dia van passar tres avions que van bombardejar l’encreuament de la carretera de Ripoll amb la de Campdevànol, on hi havia una concentració de fugitius. Els morts foren enterrats a Campdevànol i els ferits portats al nostre hospital. El Dr. Navés, desesperat, com encara l’havia vist mai, n’hagué d’operar uns quants en condicions sumàries. Un, d’inoperable, era una nena de tres o quatre anys, rossa, d’ulls enormes, amb els cabells rinxolats com una nina. Semblava que no tenia res, llevat d’una petita taca negra a la panxeta, sobre el fetge. No volia menjar ni beure i va morir com un ocellet.” Una nena amb nom, cognoms, família, angoixes i esperances. Una persona humana.
En segon lloc, si a Ceuta (uns 84.000 habitants) en van passar uns 70.000, dels que un 90% tornaren al cap d’un parell de dies, a La Retirada, en passaren uns 450.000, que anaren a parar a una de les regions més pobres de França, els Pirineus Orientals, amb una població d’uns 240.000 habitants. Més de 250.000 fugitius es quedaren durant mesos o anys, i fins i tot molts ja no tornaren al seu país, morint a l’exili. Al meu entendre, encara que s’havia avisat d’una quantitat inferior, el que no va ser tolerable va ser que mesos i anys després, encara hi haguessin refugiats en els camps. Cal reconèixer que l’esclat de la guerra mundial no va r, però de tota manera et tracte rebut no fou suficientment humanitari.
I si voleu, un element de comparació també seria el cinisme polític. El govern actual malda per trobar una solució viable legalment, mentre que el cap de l’oposició, que ens va dir que aniria a viure i dormir a Ceuta fins que se solucionés el conflicte, proposa solucions demagògiques apartades de la legislació vigent. També a França hi hagué una gran distància entre les paraules i els fets. Llegim al ministre de l’Interior francès a l’època, Albert Sarraut, que va dir a la Cambra de Diputats, el 14 de març de 1939[ii]
“Si no volem, tota aquesta massa afamada i miserable no passarà; no traspassarà la barrera de ferro i foc que nosaltres podem oposar-hi. Però davant les metralladores, entre elles i el gest d’imploració d’aquests rostres atemorits, hi ha la cara calma, dolça i greu de França, de la França de Sant Vicenç de Paül i la dels Drets de l’Home, que és la mateixa des de sempre, a través de totes les edats i a través del món (Aplaudiments).”
“I aquesta França diu als fusells: “Aparteu-vos! Em faig càrrec d’aquesta misèria”. Em sembla que insultaria aquesta Assemblea demanant-li si hi ha algú aquí que hagués preferit que França hagués deixat parlar les metralladores (Forts aplaudiments a l’esquerra, a l’extrema esquerra i en alguns altres bancs)”.
“Així doncs, tot el món s’afanya, tots els francesos i franceses que no es cansen ni es cansaran de complir amb el seu deure de caritat i humanitat. Població local, autoritats civils i militars, Creu Roja, societats de socors mutus, voluntaris de la pietat i la fraternitat, cadascú s’apanya i s’afanya per organitzar l’acolliment, l’abric, donant també, amb escreix, el somriure que consola i la paraula que reconforta”. No calen comentaris (encara que se m’acut: Quina barra!), per mica que recordem el que va succeir en aquells mesos de 1939.
Potser algun dia es tindrà en compte que no estem parlant de números, ni de fardells a apilar, sinó de persones. I tinguem en compte que mentre el capitalisme més embogit, servit per polítics sense ètica ni humanitat, provoca guerres, desequilibris i injustícies, continuaran trucant a la porta els qui, persones com nosaltres, voldrien una mica, una engruna, del benestar de què gaudim. Així doncs, allunyem-nos dels que difonen el suprematisme, l’exclusió i l’ús de la força per solucionar els problemes socials.
Antoni Cisteró
[i] BLADÉ I DESUMVILA, Artur. L’exiliada. Barcelona, Ed. Pòrtic. 1976. P. 40
[ii] Le Figaro, 15-3-1939. Pàgines 1 i 5.