Buscar l’ànima

La mirada. La llum. El color.

L’ànima. L’existència. La dignitat.

És difícil explicar què passa exactament. Entres a la sala i, abans que el cap comenci a ordenar informació, abans de llegir cartells o buscar contextos, alguna cosa t’atrapa. Potser són els colors. Els vermells impossibles, els blaus profunds, la manera com la llum sembla abraçar els rostres i transformar-los en alguna cosa gairebé extraordinària.

Potser són les mirades.

O potser és la suma de tot plegat.

Em sorprenc aturant-me força estona davant d’algunes fotografies. Hi ha persones que em miren des d’un altre país, des d’una altra cultura, des d’un altre moment de la història. No sé res d’elles i, tanmateix, s’estableix una connexió difícil d’explicar. Com si durant uns instants desapareguessin les distàncies i només quedés la trobada entre dues mirades, la seva i la meva.

Biba Giacchetti, comissària de l’exposició, escriu que “hi ha un moment en què, en situar-te davant de certes fotografies, el temps sembla que es pari, la mirada de l’espectador es troba amb la de la persona retratada, i alguna cosa essencial passa entre ambdues -alguna cosa que no necessita paraules ni explicació. Aquest és el llindar que Icons us invita a creuar”. I us puc assegurar que és ben bé així.

Vivim envoltats d’imatges que consumim ràpidament i, en canvi, aquí necessito parar-me una bona estona davant de cada fotografia, gaudint-la, gairebé conversant-hi. I penso en la importància de saber observar. En com és impossible recórrer l’exposició sense tenir la sensació que darrere de cada fotografia hi ha hagut temps. Temps per mirar, per observar, perquè la confiança, la vulnerabilitat i la dignitat es revelin. «Si esperes, la gent oblidarà la teva càmera i l’ànima aflorarà», diu l’autor. I això és el que passa, perquè com ell mateix afirma “la bona sort et pot oferir oportunitats irrepetibles. La paciència i la perseverança multipliquen aquestes oportunitats”.

Així, aquí les fotografies no mostren només persones. Revelen presències, històries, humanitats.

Diuen que un fotògraf és la seva mirada. I la de Steve McCurry m’ha captivat. La podeu gaudir al Palau Martorell (a Barcelona) fins al 6 de setembre, a l’exposició Icons, la retrospectiva més extensa dedicada al fotògraf nord-americà. McCurry és un dels fotoperiodistes més reconeguts de l’actualittat, col·laborador de National Geographic i Magnum Fotos, ha guanyat quatre cops el World Press Photo, entre altres premis. Al Palau Martorell hi podem veure més de 150 imatges que recorren dècades de viatges per Àsia, Orient Mitjà i Àfrica.

Mentre avanço per les sales penso que la geografia aquí és secundària. Sí, hi ha conflictes, pobresa, espiritualitat, infància, tradicions i paisatges. Hi són presents les ferides i les contradiccions del món. Però el que uneix totes les fotografies és, realment, la fascinació profunda pels éssers humans.

McCurry ha explicat que li apassiona descobrir els trets comuns de la naturalesa humana allà on viatja. Potser per això les seves fotografies resulten tan universals. Perquè més enllà de les diferències culturals, el que acabem reconeixent és la fragilitat, la força, la tristesa, l’esperança o la dignitat que compartim. I de fet ell mateix afirma que “Una imatge pot expressar un humanisme universal o, simplement, revelar una veritat delicada i commovedora mostrant un fragment de vida que, altrament, podria passar desapercebut”.

I la bellesa. Ai, la bellesa, que em genera sentiments contradictoris. Perquè els seus retrats tenen una força, una vivesa i una vitalitat increíbles, però en canvi, molts plasmen situacions dures, injustes o doloroses. La llum, els colors i la composició, aquests rostres que miren directes a càmara, les doten d’aquesta força gairebé hipnòtica.

Davant les fotografies de McCurry, primer arriba l’impacte visual. Després l’emoció. I finalment apareix la pregunta. Com és possible captar tot això en un únic instant?

Potser la resposta es troba en aquesta combinació de mirada i observació. En la curiositat de qui continua meravellant-se davant del món i en la paciència de qui sap esperar fins que alguna cosa essencial es manifesta. En el fet que més que fotografiar rostres, Steve McCurry intenta capturar allò que hi ha darrere dels ulls. Buscar l’ànima. I quan això passa, quan la llum, el color, la mirada i la història coincideixen en una mateixa imatge, el temps sembla aturar-se uns segons.

I jo simplement em quedo allà, sostinguda.