Fa uns dies vaig ser testimoni d’un dels millors concerts que recordo: Jason Isbell and the 400 Unit al Azkena Rock Festival de Vitoria.
Exmembre de la banda americana Drive-By Truckers, fa anys que s’ha convertit en la veu més sòlida del rock americà contemporani, escrivint algunes de les millors cançons del gènere que ha donat aquest segle. Un cop va deixar els seus companys, el seu gran punt d’inflexió va arribar el 2013 amb Southeastern, un disc extraordinari nascut després de superar els seus problemes amb l’alcohol. Des d’aleshores, i amb nova banda, The 400 Unit, s’ha convertit en un músic de llarg recorregut, dels que escriu cançons destinades a envellir molt bé.
La seva música té les arrels ben fondes al sud dels Estats Units (ell és d’Alabama) i les seves lletres parlen d’amor, culpa, addiccions, família, política o redempció amb una honestedat poc habitual. Peces com “Cover Me Up, “If We Were Vampires”, “24 Frames” o, més recentment, les cançons de “Weathervanes”, demostren que encara és possible escriure rock adult sense caure ni en el tòpic ni en la nostàlgia.
Jason Isbell & The 400 Unit van oferir un d’aquells concerts que justifiquen un festival sencer, i un dels millors que molts recordem d’entre tots els celebrats en les diverses edicions (i per allà han passat noms com Bob Dylan, The Who, Pearl Jam, Iggy Pop, Kiss, Chris Isaak…). Intensitat -elèctrica o acústica-, elegància, una banda extraordinària i un repertori sense un moment feble.
En un món on sovint es confon l’èxit amb la rellevància, Jason Isbell representa una altra cosa. Rellevant ho és, pel seu material i, sí, per què ja ha guanyat uns quants premis Grammy. Si d’aquí a trenta anys algú vol entendre què va ser el rock americà de les primeres dècades del segle XXI, estic convençut que haurà de començar escoltant Jason Isbell.
Félix Ortega