Una vegada més, una part de la premsa occidental ha reaccionat davant el conflicte entre Israel, els Estats Units i l’Iran amb una lògica excessivament simple: hi ha guanyadors i hi ha perdedors. En moltes anàlisis, l’Iran apareix com el gran vencedor, mentre que Israel i els Estats Units serien els derrotats. La realitat, però, és molt més complexa.
És cert que l’Iran ha obtingut alguns resultats significatius. Fins i tot podríem dir que borda un fet quasi humiliant per USA, cedint en temes que efectivament són més del que podíem imaginar-nos fa pocs mesos. Amb uns recursos limitats en comparació amb els seus adversaris, ha demostrat que continua tenint capacitat d’influència sobre una regió estratègica per al comerç mundial de petroli. L’estret d’Ormuz continua sent una peça clau de l’economia global i qualsevol tensió té repercussions immediates sobre els mercats energètics.
És indubtable que l’Iran no ha sortit derrotat i que, fins i tot, ha sortit reforçat internament davant dels seus partidaris i d’una part de l’opinió pública mundial. Però presentar aquesta situació com una victòria clara de Teheran és una simplificació excessiva. Els Estats Units també poden obtenir beneficis indirectes de la crisi. Donald Trump necessita arribar a les eleccions de mig mandat amb una economia sòlida i una inflació controlada. Una eventual reducció dels preus del petroli i dels carburants ajudaria a reforçar el seu relat polític davant d’una part important de l’electorat.
Pel que fa a Israel, el principal beneficiari immediat continua sent Benjamin Netanyahu, i el seu poder militar continua inalterat. El primer ministre ha convertit les tensions regionals en una eina de supervivència política. Les crisis successives al Líban, Gaza o l’Iran han contribuït a desplaçar l’atenció sobre una política envers els palestins que ha generat una creixent condemna internacional. I continua polaritzant l’opinió pública israeliana, sense considerar les conseqüències d’una societat dividida, la pèrdua de prestigi internacional d’un país que durant dècades va ser admirat en molts àmbits, i el qüestionament de la seva política per part de la pràctica totalitat dels països del món, exceptuant els aliats més incondicionals de Trump.
Però tampoc l’Iran surt indemne d’aquesta situació. El règim continua arrossegant limitacions tecnològiques i econòmiques importants, alhora que manté una estructura política que reprimeix una part significativa de la seva població. La seva influència regional no resol les seves contradiccions internes. Hi ha una idea que es convertirà en la més important força d’orient mitjà, però ens veiem més inclinat a pensar que aquest espai està sent ocupat per Turquia mentre Iran millora la sev posició però té objectius ara de reconstrucció.
A més, aquest increment de pes geopolític trobarà una oposició persistent als països del Golf i a l’Aràbia Saudita, que difícilment oblidaran les seves aspiracions hegemòniques, més enllà del conflicte religiós. I això sense mencionar la limitada simpatia que desperten Hamas i Hizbol·là en una part del món àrab, que sovint percep el seu radicalisme com un factor d’inestabilitat.
La història ens ensenya que les victòries geopolítiques són sovint relatives. Es diu que els Estats Units van perdre la guerra del Vietnam. Militarment és cert. Però el Vietnam actual està molt més integrat en l’economia global i en les dinàmiques del capitalisme internacional del que imaginaven els dirigents comunistes de l’època. Les guerres no sempre les guanya qui controla el territori; sovint les acaba guanyant qui imposa el seu model econòmic, tecnològic i cultural.
La guerra d’Ucraïna també ho està demostrant. Els drons han alterat profundament les regles del combat i han convertit actors amb menys recursos en adversaris capaços d’infligir costos elevadíssims a potències molt superiors. La tecnologia, més que la força bruta, s’està convertint en un factor determinant de l’equilibri militar.
Antonio Gramsci ho va entendre fa gairebé un segle quan parlava d’hegemonia. El poder no consisteix només en la força militar, sinó també en la capacitat de definir què és el progrés, quines tecnologies marcaran el futur i quins valors esdevenen dominants. En aquest terreny, els Estats Units continuen mantenint una posició central, especialment en àmbits com la intel·ligència artificial, les plataformes digitals i la innovació tecnològica. I també, a través de l’extensió persistent del seu American way of life.
Per això convé desconfiar dels titulars que proclamen victòries absolutes. L’Orient Mitjà és una de les regions que més vegades ha desmentit les prediccions dels experts. Allò que avui sembla una victòria pot convertir-se demà en una derrota.
La millor notícia no és que hagi guanyat un actor o un altre. La millor notícia és qualsevol reducció de la tensió que contribueixi a estabilitzar els mercats energètics i a reduir el preu dels carburants. Perquè, al final, són les classes mitjanes i treballadores les que acostumen a pagar el cost real de les crisis geopolítiques mentre els més poderosos continuen trobant la manera de sortir-ne reforçats.
En tot cas, l’altra gran lliçó és que no hi ha veritats categòriques ni estabilitats permanents. El món és cada vegada més multipolar, més interdependent i, sobretot, molt més complex del que suggereixen els relats simplificadors que busquen vencedors i vençuts immediats.
Héctor Santcovsky