Ara ha fet deu anys del referèndum del Brèxit. A més de les lògiques conseqüències econòmiques, el llarg procés ha dut un fet que no s’havia produït fins ara: una clara inestabilitat en la política britànica. Sis primer ministres en deu anys i un setè a punt de ser elegit. I tots excepte un (Cameron) en governs monocolors, ja sigui conservador o laborista. L’actual majoria parlamentària assegura un govern laborista fins el 2029, quan unes noves eleccions s’haurien de celebrar. En aquest context arriba Andy Burnham com el més que probable nou primer ministre des de Juliol o Setembre, dependent del procés intern de nomenament.
La situació que es trobarà el nou primer ministre no és gens fàcil. Les enquestes donen la victòria al populisme d’extrema dreta de Reform, el partit sorgit de la campanya en favor del Brèxit. Malgrat això, les enquestes també diuen que una majoria lamenta el resultat del referèndum en una contradcició que només mostra l’esquizofrènia política actuali el descontentament de la població. La dreta fa servir tots els seus poders (i particularment la seva premsa) per atacar el govern i reclamar canvis radicals en les politiques actuals: aturar la immigració, incrementar la despesa en Defensa, baixar els impostos a les classes mitja i alta i a les empreses, retallar les polítiques socials (els anomenats ‘benefits’) i oblidar-se dels acostaments a la Unió Europea que ha intentat Starmer en els darrers mesos i de les polítiques energètiques. En aquest context, el govern de Burnham haurà de decidir entre disminuir el descontentament per la situació actual i crear noves expectatives que il.lusionin a l’electorat que li era més fidel. Si una cosa van mostrar les eleccions de 2024 és que una majoria volia canvi i només dos anys més tard ens trobem amb els mateixos anhels, segons les enquestes recents. Recuperar el vot dels treballadors que li han girat l’esquena al laborisme és la única opció actual. Però el problema és com fer-ho. Amb una economia estancada, els recursos són limitats i, per tant, les opcions d’unes polítiques il.lusionadores es redueixen.
En un ambient polític en el que el carisma del líders té més importància que les seves politiques, Burnham té l’oportunitat de mostrar-se com un polític obert, amb noves idees i políitiques que facin recuperar la confiança en el govern i en l’esquerra. Veure que el que el govern ajuda el país a millorar fa canviar opinions. I, sobretot, cal saber vendre aquesta sensació per a recuperar el suport que els laboristes semblen haver perdut en només dos anys. Burnham té els elements per a aconseguir-ho, encara que només sigui perque no dóna la imatge de peix bullit del seu antecessor. Encara que només sigui per imatge, Burnham es troba en una casella de sortida més favorable. Però també corre el risc d’ensorrar encara més el laborisme britànic. Per a aconseguir l’èxit necessita polítiques clares i ben explicades, fent-li veure a la població que pagar impostos paga la pena, que el paper del Regne Unit en el món ja no és el mateix que fa cent anys, que cal ser solidari amb els més necessitats i que la Unió Europea representa més avantatges que inconvenients. Alhora, és important demostrar que els diners públics es gasten en el que és necessari i que la factura dels ‘benefis’ pot reduir-se ajudant a qui ho necessita i no a famílies senceres en les que ningú ha treballat des de fa molts anys. O prenent mesures efectives per agilitzar els tràmits per a la solució a la situació de milers de persones que han posat la seva vida en risc creuant el Canal creant un cost creixent per al país un cop arriben. I, sobretot, donant la imatge que els problemes actuals són reconeguts, les sol.lucions són possibles i demostrant, quan les noves eleccions arribin , que ningú ho pot fer millor que el laborisme per a fer progressar el país i els seus ciutadans. Si no s’aconsegueix aquesta imatge, el futur del laborisme al Regne Unit es va tornant més negre cada dia. I aquest és el repte que Burnham haurà d’afrontar en els dos anys i mig que tindrà des d’ara. Un fracàs representaria donar l’oportunitat a la dreta més dura de destruir l’Estat del benestar d’una manera més efectiva del que van intentar els conservadors durant els seus catorze anys de govern.
Joan Anton Carbonell