La desmobilització de les esquerres és una de les estratègies polítiques millor dissenyades i menys reconegudes per part de les dretes. Funciona precisament perquè aprofita les millors qualitats de la gent d’esquerres: l’exigència ètica, el sentit de coherència personal i el rebuig a la hipocresia.
El «jo no em taco les mans votant això» és un luxe que només es poden permetre aquells que no se senten en perill immediat. Els que aspiren al poder ho saben molt bé. Han après que no cal convèncer l’esquerra que el seu projecte és millor: n’hi ha prou amb alimentar la decepció. La frase « Yo no voy a cenar, que se joda el capitán » resumeix a la perfecció aquesta actitud adolescent elevada a principi polític. El problema és que el vaixell no s’atura perquè tu no vagis a sopar. Només canvia qui seu a la taula del capità.
Ser crític és necessari. Ser exigent amb els valors, també. Però ser tan primorós fins al punt de l’abstenció o el vot de càstig sistemàtic és, massa sovint, una forma sofisticada d’irresponsabilitat disfressada de superioritat moral. I els adversaris ho celebren en silenci.
L’abstenció mai és neutral. A la pràctica només és delegació de vot al qui l’exerceix. A la dreta no li fa mal ja que està estructurada i protegida políticament, econòmicament i socialment. L’esquerra necessita a tothom per canviar l’estat de les coses.
Rosa Maria Puig-Serra