Molts ciutadans, quan senten parlar als polítics d’esquerres del moment, quan ens escolten, senten la mateixa incomoditat: “Aquests no em parlen a mi”.
No és que les grans causes – ecologisme, antiracisme o feminisme – no siguin importants. Ho són, i molt. El problema és quan una part de l’esquerra les converteix en les batalles que mereixen focus, mentre els lloguers pugen com l’escuma, la cistella de la compra es menja el sou i la gent fa malabarismes per arribar a final de mes. Les paraules boniques no omplen neveres ni paguen hipoteques.
La majoria de la gent no ha girat l’esquena a la justícia social. El que passa és que té la percepció que les seves angoixes diàries -un sostre assequible o mirar el futur sense pànic- han quedat arraconades com a temes de segona categoria.
Un desencís que s’ha vist agreujat aquests dies pel cas Zapatero. Les sospites de favors i influències, independentment de qui hi hagi al darrere i de si són veritat o no, simbolitzen per a molts la distància entre el discurs ètic de l’esquerra i la seva pràctica real. Una ferida oberta més que alimenta la desconfiança.
Precisament per això, convé recordar una veritat incòmoda però fonamental: el vot mira sempre cap al futur. L’urna no premia el passat, sinó que aposta pel que està per venir. I aquí ens trobem amb una ironia tràgica: l’esquerra, que va néixer per defensar els de baix, corre el risc de ser vista com una esquerra de despatx que parla de tot menys del que més angoixa la gent corrent.
L’esquerra no està morta, però està ben allunyada d’una part important de la societat que abans s’hi sentia representada. I aquesta distància crema: es tradueix en abstenció, desafecció i vots que se’n van cap a una altra banda.
Perquè el buit no dura gaire. Quan l’esquerra no ocupa l’espai amb propostes concretes i properes, apareixen altres -avui en dia l’extrema dreta- amb discursos clars i directes que diuen a la gent el que vol sentir. Allà on l’esquerra fa sermons, l’altra banda s’inventa «solucions».
Per això l’esquerra ha de tornar a ser on és la gent de veritat. Hem d’augmentar la nostra presència a les xarxes i a qualsevol lloc on es generi conversa, parlant en cada terreny amb el llenguatge adequat: clar i directe. Tot i això, si volem conservar la democràcia, en algun moment haurem de tornar a sortir al carrer i recuperar la presència, i per què no dir-ho: la militància, als barris i a la societat civil. No n’hi ha prou amb quedar-nos només en l’espai digital.
Recuperar aquesta proximitat no serà bufar i fer ampolles. Exigeix humilitat, escoltar de debò i abandonar la comoditat dels despatxos de les institucions (recordem que no son perpetus!) . Exigeix entendre que les lluites culturals i les necessitats materials no poden anar per separat. I exigeix deixar de mirar per sobre de l’espatlla a qui no comparteix el manual del “discurs oficial”.
En definitiva, cal arremangar-se i reconstruir el vincle. L’alternativa de continuar predicant des de la distància mentre la gent busca respostes en altres bandes és molt pitjor. No només per a l’esquerra, sinó per a la salut de tota la democràcia.
Enric Llorens