Hi ha bandes que expliquen una època encara que no ho pretenguin. Megadeth n’és una. El thrash metal que va impulsar Dave Mustaine a mitjans dels vuitanta era velocitat, ràbia i també una mirada obsessiva sobre el món de la Guerra Freda, les armes nuclears i la hipocresia política.
Mustaine, líder, cantant i guitarrista del grup, va ser el primer guitarrista de Metallica – i, en la meva opinió, molt millor que l’actual Kirk Hammet–. Seves son la meitat de les composicions del primer disc Kill’Em All i el tema títol de Ride The Lightning. Però el van fer fora, a causa del seu caràcter inestable i les seves addiccions, i va fundar una altra de les que seria considerades “quatre grans” del trash metal junt amb Metallica, Anthrax i Slayer. Ara que la banda ha anunciat que el seu nou disc serà el darrer, i també han iniciat la seva última gira, val la pena tornar als seus discos, idonis pel moment.
Peace Sells… but Who’s Buying? (1986) ja ho deixava clar des de la portada: la seu de l’ONU com a fons d’un paissatge arrassat, mentre la seva mascota, Vic Rattlehead, contempla el desastre. El títol mateix sembla gairebé la consigna política d’aquest any. “Pots posar un preu a la pau?”, canta a la cançó homònima, i enumera amb sarcasme les contradiccions del seu país, els Estats Units.
Quatre anys després arribaria Rust in Peace (1990), probablement el seu cim creatiu i ja un clàssic del heavy metal. A la portada, Vic Rattlehead observa una mena d’exposició secreta d’armes i artefactes misteriosos davant líders mundials. Conspiracions, tecnologia militar i paranoia nuclear convertides en iconografia del thrash.
Escoltades avui, moltes d’aquelles lletres semblen menys datades del que hauríem volgut. Les tensions globals han canviat de forma, però el món continua sent un lloc inquietant.
Potser per això Megadeth continua sonant tan actual: perquè la seva banda sonora del final del món encara no ha passat del tot de moda.
Félix Ortega