Llegeixo un molt interessant article de la BBC[i] (gratuït al canal de Whatsapp) sobre les eleccions presidencials a Xile. El vot és obligatori, sota pena de multa, una mesura que es va posar el 2022 davant una persistent abstenció de vora el 50%. I es pregunta: “Qui són aquests “votants obligats?” (5 milions sobre 15). El perfil tendeix a ser “més homes que dones, més joves que adults i de perfils socioeconòmics més baixos que alts, de classe mitjana-baixa i baixa, més perifèrics que urbans”. Precisament bona part dels més damnificats per l’onada ultra però que malgrat això, o la voten o s’abstenen afavorint el seu avenç. Concretament a Xile es preveu que aquest segment voti plantejaments d’ultradreta, els de menystenir les institucions, els immigrants, el medi ambient, etc.
El fenomen passa arreu, també a Espanya. Segons els comicis, l’abstenció és entre el 30 i el 50%. Una altra característica d’aquest segment allunyat de la política és que senten una profunda desconfiança en les institucions i sobretot en el partit que en el moment de votar ostenta el poder. No puc deixar de pensar en el tsunami de brutícia que escampen les dretes del nostre país sobre les institucions i el govern. Recordo un entrenador de bàsquet que deia en començar un partit: “Hem de guanyar, si pot ser esportivament, millor. Però hem de guanyar”. O com diu aquell guru de pacotilla: “qui pugui fer, que faci (per brut que sigui)”. I els que poden fer, fan; i els que no, ho contemplen passius.
I sorgeix la pregunta: aquí, què en fem d’aquest “grup de gent” que a priori no vota, però que ho pot fer si és prou estimulat? Diria que hi ha un intercanvi, un flux dels decebuts que deixen de votar (fruit d’un cansament i un raonament nihilista), que surten del sistema electoral, que es creua amb els que no han votat i que ara sí pensen fer-ho (es pot incloure aquí, malauradament, una part de la joventut), sobretot empesos per la propaganda bruta i enganyosa que genera emocions prefabricades.
Dedica l’esquerra un mínim de temps a aquest 30% de l’electorat? Em sembla que no prou. Hi ha esforços per mantenir el col·lectiu ja convençut, però no s’enfoca a qui no ho està. No n’hi ha prou de dir que les coses funcionen (que és veritat), perquè la percepció és curta, i fins i tot en èpoques negres com les de Rajoy o Torra, els metros continuaven anant a l’hora. No es té el temps, els mitjans o les ganes de crear aquesta pluja fina que empenyi a “la gent” a reflexionar sobre el futur col·lectiu més enllà de les vicissituds diàries de cadascú, o encara que no hi pensi, vagi creant un solatge favorable a les polítiques socials. I aquest buit és omplert pels generadors d’emocions (sovint negatives) que utilitzen mitjans que l’esquerra, convençuda erròniament de què ho fa bé i que això ja transcendirà, menysté.
Per cada persona que llegeix els Àtoms de Còrtum (o els articles i editorials de La Vanguardia, El País, diario.es o InfoLibre, per citar-ne uns pocs), quantes es recreen en bretolades a les xarxes? I el que és pitjor: les difonen en un efecte de taca d’oli imparable. Quan fa, lector, que no difons un article seriós? A quants arriba?
Cal ser conscient que una bona part de la gent no té ni l’esma, ni el temps, ni sobretot la voluntat d’informar-se i analitzar raonadament els fets quotidians. Segons l’AIMC, la penetració de la informació el 2024 va ser de 39,9% sumant paper i internet[ii]. Encara que hi hagi altres mitjans (fins i tot la barra del bar!), no sembla gaire positiu que ni tan sols la meitat de la població faci el gest d’informar-se. Si descomptem els mitjans (paper i internet) que menteixen o emmascaren la realitat, el panorama és desolador. Hi ha la ràdio (54,2%) i la televisió (80,9%), però aquí encara més no tot el que es rep, ni de bon tros, és material útil per a una anàlisi raonada dels esdeveniments.
Pel que fa a les xarxes socials, un estudi recent deia que només un 55% dels usuaris hi cerca informació, mentre que un 81% busca entreteniment[iii].
El problema és que aquest “entreteniment” sovint inclou en els seus plecs missatges subliminars que van calant en la ment de qui els rep. I això ho fa majoritàriament la dreta extrema. A ella ja li està bé la brama de què “tots els polítics són iguals”, però és demolidor per als qui “no ho són”. Sona a utòpic, però podria l’esquerra assolir una penetració similar amb un “entreteniment” portador d’idees afins? Què arribarà més al segment comentat (un terç del total!): un acudit del Gran Wyoming o un article sobre l’aproximació al fenomen de la immigració en les tesis de Piketty. Aquest segon cal fer-lo, és bàsic, però el primer és imprescindible per aconseguir la pervivència d’un sistema que focalitzi les necessitats de tota la societat per sobre de les disbauxes d’una minoria rica, aplicant, entre d’altres, els estudis del pensador esmentat.
Si seguim el CIS[iv], només el 68,5% dels espanyols[v] es considera informat (xifra que va baixant amb el temps). Va quedant perfilat aquest terç de la població OUT, que possiblement no vota, ni es queixa, que va tirant (i prou que fa!) amb salaris baixos, uns serveis en retrocés (sovint per culpa de les polítiques neoliberals) i rep un menysteniment per part de tothom. Terreny adobat per a les pràctiques populistes.
Cabria un esforç per baixar al carrer i “entretenir” pedagògicament al 30% a què em refereixo? Només unes poques dades[vi]:
La intenció de vot entre els joves (18-24 anys):
Vox: 38,2% / PSOE 15% / PP 9,8% / Sumar 2,3%
A les xarxes socials (el paral·lelisme és clar), també Vox domina el nombre de seguidors. Les dades són esfereïdores: a Instagram:
Vox 1.000.000 / PSOE 173.000 / PP 194.000 / Sumar 190.000
S’està perdent el tren. A TikTok, la proporció és semblant. Només a Facebook i X (xarxes més “antigues” i no gaire contemplades pel jovent), les proporcions s’equilibren.
Si parlem de líders i els seus seguidors, a Instagram i a TikTok, la diferència també és abassegadora. Resumeixo (Feijoo i Díaz estan molt més avall):
Instagram: Abascal 1.300.000 – P. Sánchez 683.000
TikTok: Abascal 905.000 – P. Sánchez 243.000.
Només a X (la xarxa manipuladora d’Elon Musk!) el PSOE i Sánchez van pel davant.
Les xarxes socials no ho són tot, però avui són molt. És veritat que moltes de les accions són bots pagats, però que fan una feina que cal contrarestar arremangant-se. Per què es multipliquen els insults barroers i no les dades de l’economia exitosa portada per un govern en minoria i envoltat de sabotejadors (potser transmeses enginyosament, en un mem i pagades si cal)? Temo que en el capítol de compartir a les xarxes, també són molt més actius els primers. No tot són llogats, l’aportació personal també és important (la fem?)
Els que tenim una certa edat potser farem la rialleta, que es tornarà en plor l’endemà de les eleccions. Ens agradi o no, això és un fet; i pel bé de la col·lectivitat, cal que ens posem les piles. El 30% ens està esperant. No són els altres (el títol de l’article vol ser provocador), són (o haurien de ser) uns més de tots nosaltres. El 30% només vol atenció i una dedicació adient al seu capteniment. Som-hi?
Antoni Cisteró
[i] https://www.bbc.com/mundo/articles/cz0xpvvjp4eo
[ii] https://www.aimc.es/a1mc-c0nt3nt/uploads/2025/02/Marco_General_Medios_2025.pdf
[iii] https://bcube.bitban.com/blog/puntos-clave-del-estudio-de-redes-sociales-2025-de-iab-spain
[iv] https://www.apmadrid.es/un-estudio-del-cis-muestra-que-se-reduce-el-porcentaje-de-espanoles-que-se-considera-informado/
[v] Si anem per àmbits més restringits, veiem que els diaris (paper + internet) són llegits pel 55% a Navarra, el 50,6% al País Basc, el 43% a Madrid, i el 35,4% a Catalunya (només pel davant de Múrcia (34,7%) i Castella la Manxa (35,2%))
[vi] El País, 30.11.2025 Pàgina 30