La recent publicació del llibre de Byung-Chul Han sobre Simone Weil, Sobre Dios. Pensar con Simone Weil (2025), Paidós, retorna la pensadora francesa a un territori que avui es torna imprescindible: el d’una espiritualitat política capaç d’il·luminar la fragilitat contemporània sense separar-la del compromís social. Weil no va ser només una mística laica, sinó una dona marcada per la preguerra europea, implicada en la fàbrica i en el front, i profundament conscient del patiment dels treballadors i de les exigències ètiques de la democràcia.
El diàleg que proposa Han és especialment pertinent en un moment en què proliferen els populismes, es normalitzen formes d’iliberalisme i les democràcies semblen perdre la seva musculatura interior. Ambdós autors ens ajuden a pensar les condicions afectives que sostenen —o erosionen— la vida democràtica.
Weil aporta tres claus que continuen sent actuals. La primera és la desfeta (malheur) entesa com a fractura del món comú. No es tracta d’un infortuni individual, sinó d’una experiència que deixa les persones sense paraules i sense pertinença. Les nostres societats viuen avui una forma de malheur: precarietat, incertesa, ansietat vital i un horitzó col·lectiu que s’estreny. Aquest buit espiritual i falta d’arrelament, és on el populisme ofereix un succedani emocional que promet protecció.
La segona clau és l’ atenció com a virtut política. Per a Weil, atendre és obrir-se a l’altre suspenent el mateix ego. Però en un ecosistema saturat de soroll, pantalles i indignació intermitent, l’atenció es fragmenta i perd valor democràtic. Sense atenció no hi ha judici, sense judici no hi ha deliberació i sense deliberació no hi ha democràcia. L’autoritarisme prospera allà on l’atenció es fa fallida.
La tercera és l ‘arrelament. A l’enraonament, Weil descriu el desarrelament com la malaltia central de la modernitat. La mobilitat forçada, la desigualtat persistent i la ruptura de vincles comunitaris generen ciutadans que ja no saben a què pertanyen. El populisme ofereix llavors un «arrelament fals»: identitat immediata, antagonisme i una sensació de pertinença construïda contra algú.
Han reprèn Weil no per convertir-la en una icona espiritual, sinó per mostrar com el capitalisme tardà ha perfeccionat els mecanismes que generen subjectes esgotats, autoexplotats i aïllats. La seva noció de societat del cansament descriu un règim en què la coerció és interioritzada: l’ exigència de rendiment substitueix el comandament extern.
A això se suma la societat de la transparència, on la vida sencera es converteix en aparador. La desaparició de la distància necessària per pensar transforma la política en espectacle i indignació contínua. No estem davant la foscor repressiva d’altres èpoques, sinó davant d’una hipervisibilitat controlada.
Finalment, el subjecte del rendiment perd el sentit de l’ estar-con-altres. Quan desapareix aquest «nosaltres» mínim, la democràcia es queda sense base afectiva i sense projecte comú. En aquest buit prosperen identitats excloents.
L’afinitat profunda entre Weil i Han resideix precisament aquí: l’una revela el buit espiritual d’una humanitat desarrelada i sense atenció; l’altre descriu la maquinària tecnològica i emocional que accelera aquesta fragilitat. L’autoritarisme contemporani no emergeix com un Leviatan imponent.
La pregunta ja no és per què els autoritarismes són tan forts, sinó per què les nostres democràcies s’han tornat tan vulnerables: soroll, fatiga, sobreexposició, desarrelament, pèrdua del pensament lent i del silenci fèrtil de què parlava Weil. Sense arrelament, sense atenció i sense un nosaltres real, la democràcia esdevé una forma buida. I una forma buida pot ser ocupada per qualsevol, fins i tot pels qui la menyspreen.
Héctor Santcovsky