Els avions sempre m’han fet molt de respecte. No em preguntin el motiu, però abans d’enlairar-me sempre tinc el pressentiment que quelcom negatiu passarà durant el vol. En canvi, i per molt paradoxal que pugui semblar, els aeroports sempre m’han semblat equipaments molt interessants. De petit, quan viatjava intentava escoltar en quina llengua parlaven els passatgers que hi havia a la terminal. Sovint m’era impossible entendre’ls perquè no interactuaven en català, castellà o anglès. Semblarà absurd, però em fascinava pensar que ciutadans de països a quilòmetres de Barcelona com els Estats Units, la Xina o Noruega estiguessin compartint espai físic amb mi.
Vint anys després, i encoratjats per una globalització sense fre i per una major interconnexió en tots els àmbits socials i econòmics, els aeroports s’han convertit en un dels llocs més representatius de l’esdevenir de les societats. En aquest sentit, aquests espais són, sobretot a les grans ciutats, punts de trobada entre persones que viuen a països diferents i que parlen un altre idioma o professen una altra religió. Persones a les quals els uneix el fet de viatjar a una altra localitat i que en la major part d’ocasions s’entenen sense ni tan sols parlar la mateixa llengua. Aquests passatgers avantposen l’empatia i la voluntat de comprendre l’altre per damunt de consideracions lingüístiques o culturals. Això demostra que llengües i cultures diferents s’apropen des de la promoció i el foment cívics.
Els nacionalismes, en canvi, es pensen que la seva llengua adquirirà més parlants des de la imposició i la intransigència. Els fets dels darrers anys a casa nostra demostren que és una estratègia erràtica. Per no afegir, per cert, l’error monumental de polititzar-la.
La idea d’obertura, modernitat, intercanvi i complexitat que representen els aeroports xoca frontalment amb el tancament i l’homogeneïtat que propugnen els nacionalismes. És possible, i ha de ser possible, que aquesta fusió de cultures, llengües i civilitzacions que acosten els avions vagi acompanyada de la preservació i el foment dels trets culturals locals. Això sí, els governs han de tenir la intel·ligència política de fer compatibles ambdós elements. Altrament, i a Catalunya ho sabem prou bé, qui en surt beneficat són els extrems polítics, la polarització, la crispació i el rebuig.
