És la longevitat, estult!

Quan encara sonen les paraules i lemes d’aquest més d’octubre que s’està convertint en el més de les persones grans al rebuf del Dia Internacional de les Persones Grans, m’he decidit escriure aquest article amb un títol provocador similar al reconegut  lema “The economy, stupid”, durant la campanya electoral de Bill Clinton en 1992 contra George H. W. Bush.

I és que negar el paradigma de la longevitat i veure l’envelliment com un problema i no pas com un èxit de la societat i una oportunitat per a la humanitat situa discurs d’aquests negacionistes en un nivell d’estultícia greu.

La longevitat és una de les grans transformacions demogràfiques més importants de la història que es dona en totes les societats del món (amb diferent nivell de qualitat de vida). L’increment continuat de les persones de més de 65 anys és una realitat inegable, una cohort que aspira viure una vida més activa, amb més qualitat i benestar, afegint vida als anys i no pas anys a la vida, i que exigeixen participar en les decisions que els afecten.

Aquest canvi demogràfic comporta de forma urgent un canvi dels models de la societat, de la seva organització i dels serveis que ha d’oferir a la cohort que serà la més important. Per l’any 2040 Espanya serà el país més longeu del món en el que l’esperança de vida es situarà en els 85,8 anys del món i en el que  el percentatge de major de 65 anys serà un 25% de la població i la majoria arribarà amb una esperança de vida saludable lliure de malalties greus i dependència fins els 85 anys.

Avui en dia les persones de més de 50 anys són els que fan el 60% del consum total i on els majors de 65 anys  tenen el 66% de la riquesa neta del nostre país, un 26% del producte interior brut espanyol i amb una capacitat de compra un 12% superior a la resta de la població. Una cohort que per cada euro que reben de pensió paguen 40 ct. d’impostos directes, i te un valor de retorn a la societat de 1’40 €.   Aquest fet fa que ja moltes empreses privades tinguin la població de més de 65 anys com objectiu de les seves campanyes i productes.

En canvi moltes administracions públiques i forces polítiques no prioritzen a les persones grans en les seves propostes, més enllà de les bàsiques, necessàries i encara millorables accions socials, de cura i de suport a la dependència. Però les persones grans depenents o en situació de important de morbiditat no superen el 20%. És a dir que si les polítiques adreçades a les persones grans només són de cures, dependència o acció social, estem deixant el 80% de la població sense serveis i propostes interesants per a ells, més enllà de la solidaritat amb els que els cal de la seva cohort.

La gran majoria de les persones grans son actius per a llurs famílies on el 45% ofereix cura als seus nets al llarg de la setmana; a la societat un 19% de les persones participen en activitats  socials i comunitàries com a voluntaris, i el 80% dels vots efectius en totes les eleccions són exercits per persones grans.

I aquestes persones reclamen i exigeixen iniciatives i serveis públics per a ells, aquestes polítiques socials les podríem incloure sota el títol de “polítiques per a la promoció de les persones grans”, unes polítiques que han de cobrir els següents eixos d’intervenció: Promoció de drets, dignitat, bon tracte i lluita contra l’edatisme; Envelliment actiu, participació social, voluntariat i intergeneracionalitat; Promoció i protecció de l’economia sènior i lluita contra la vulnerabilitat; Salut integral  i especialitzada en aspectes geriàtrics; Promoció autonomia personal, vida a la llar i independent, accessibilitat en l’espai públic i l’àmbit privat.

Les forces polítiques i les administracions que no tinguin en compte el paradigma de la longevitat i el canvi social que comporta així com limitin les accions per a les persones grans en els àmbits de protecció social, sanitària i de suport a la dependència, i que no avancin en la promoció de les persones grans des d’una dimensió vital, territorial i que doni resposta al 80% de les persones grans, no assoliran les expectatives de la cohort més nombrosa i que augmenta de la societat, amb creixent nivell reivindicatiu i visualització en la societat.

És doncs el moment de garantir unes ciutats i pobles més amigables amb les persones grans, reconèixer el seu paper en la configuració de l’actual societat i que encara són una part activa important d’aquesta, a la que cal donar respostes en clau de promoció dels seus drets i necessitats.