En política, una bona gestió dels temps sol ser clau per assolir els objectius que un es proposa. També ho és en una situació de conflicte armat. En el cas més recent, el del genocidi de Gaza, la realitat és que, des dels atemptats de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, qui ha controlat el factor temporal en tot moment ha estat Benjamin Netanyahu, que ha fet i desfet com ha volgut gràcies, en bona part, a la passivitat de la immensa majoria dels governs europeus. La manca de lideratge de Joe Biden primer, i el suport, després, de Donald Trump al full de ruta israelià ha estat clau també perquè la xifra de morts no deixi de créixer dia rere dia. Per ara, l’exercit israelià ja ha matat més de 60.000 palestins, dels quals desenes i desenes són infants que ja no podran viure una vida a la qual hi tenien dret. Es diu aviat. Per fer-nos-en una idea: 60.000 persones són les que caben al Benito Villamarín, l’estadi del Betis.
La indecisió de Brussel·les i dels executius europeus ens porta a una catàstrofe sense precedents que posa en qüestió els principis i valors fundacionals de la UE i el sentit mateix dels organismes multilaterals. Amb tot, soc dels que pensa que el que ha fallat no ha estat l’arquitectura institucional sinó la voluntat política de les persones que han estat al capdavant de les administracions públiques i que, en aquest sentit, no han pres decisions quan corresponia.
L’immobilisme de bona part dels líders europeus obeeix, al meu entendre, a la por de patir una davallada electoral en els pròxims comicis que se celebrin. És la mateixa por que frena l’acollida d’immigrants o la que assenyala l’arribada dels nouvinguts com la font de tots els nostres problemes. Quan la política es mou pel terreny del temor, els governants actuen en base al curt termini i les comunitats perden l’esperança d’aconseguir un futur més pròsper. Aquest ha estat, malauradament, el gran triomf del nacionalisme en les societats, ja que ha estat capaç de crear un ‘nosaltres’ i un ‘ells’ com si fóssim de planetes diferents. La divisió, val la pena recordar-ho, sempre acaba sent la pitjor enemiga del progrés i de la convivència.
Si els líders europeus no mouen fitxa ràpidament és possible, vistos els precedents dels darrers mesos, que Netanyahu acabi complint el seu anhel de controlar tota la franja i que no hi quedi, en conseqüència, cap palestí viu. Tot i que s’ha perdut massa temps, vista l’esgarrifosa xifra de víctimes mortals, cal seguir reclamant a totes les institucions comunitàries i a tots els governs del continent que deixin d’exportar i/o importar armes amb destí o origen Israel. Quants morts i quants ferits més es precisen perquè s’avantposi el dret a una vida digna per damunt dels interessos comercials?
El temps corre i la política necessita més que mai un humanisme que, malauradament, s’ha anat apagant com l’esperança d’un alto el foc. Les democràcies europees han de recuperar un temps perdut que hauria evitat la matança de tanta i tanta població de Gaza si volen salvar vides i, de retruc, demostrar que la política democràtica té instruments per evitar un genocidi d’aquestes característiques. Els ciutadans, així mateix, també tenim el deure cívic i moral d’exigir-ho.
Absolutament d’acord. Tot i que centres el retret a la via lliure de Netanyahu en la tebiesa d’Europa. Aplaudeixo. Però, com saps, cal tenir en compte el context internacional més enllà de la immensa responsabilitat dels Estats Units.