D’un temps ençà hom sospita que quelcom misteriós succeeix al voltant de la presidència del Parlament. Sembla com si el pes de la porpra, en lloc d’asserenar i consolidar als triats per assumir el càrrec, esdevingui una llicència per desvariejar. Encara tinc present l’anomenada ‘carta de la rancúnia’ que l’expresidenta Núria De Gispert va adreçar-li a Inés Arrimadas perquè retornés al seu poble de naixement, a Andalusia. Tota una mostra de xenofòbia que, n’estic segur, no plau a la parròquia democristiana ni a molta gent de Junts. Tampoc ha estat exemplar, ni positiu, el pas per la presidència del Parlament de la immensurable Laura Borràs. Una condemnada en ferm per prevaricació i falsedat documental que, jugant a fer-se la víctima, va generar una notable inestabilitat institucional. Fins i tot la gent del seu partit, pel bé del país, volia que plegués.
Per reblar el clau del cúmul de despropòsits, al voltant de la presidència de la Cambra, enguany tenim l’episodi que en Josep Rull ha protagonitzat al Palau de la Música. Tothom sap que aquest senyor és un nacionalista irredempt que no vol fer-se gran, que viu atrapat a la síndrome de Peter Pan, que pensa que encara és el noiet de la JNC que orquestrava “escraches” contra els considerats enemics de la pàtria. Josep Rull, picant de mans com un hooligan a un pam de Salvador Illa, s’ha convertit en un president sectari i de fireta. Ha oblidat que el respecte a les institucions és un valor transversal a preservar per damunt dels interessos partidistes. Núria de Gispert, Laura Borràs i Josep Rull són a ulls de molts catalans una tríada poc edificant. Sí amics, no s’hi val instrumentalitzar el que és, o ho hauria de ser, de tots.
Qui perd les formes -com ha fet en Josep Rull- per la idoneïtat.
Joan Ferran
Las formas se perdieron en Cat desde aquel discurso de Pujol en el balcón por el caso de banca catalana, se perdieron igualmente con los Madi y compañía y en esa estamos. Rull no sabe otra cosa que llamar la atención para poder sobrevivir. Su video sobre su alegato ante el Tribunal Supremo con música de Morricone es espectacular y en ello sigue.