La signatura del Pacte Nacional per la Llengua amb la participació de partits polítics (PSC-Units, ERC, Comuns), nombroses organitzacions sindicals i patronals i entitats acadèmiques, culturals o cíviques, entre elles l’Institut d’Estudis Catalans, Omnium Cultural o Plataforma per la Llengua, es molt bona noticia. No és tan bo que Junts per Catalunya i la Cup s’hagin exclòs de l’acord per raons difícilment comprensibles, i que el PP (que aspira a governar Espanya) cregui que aquest és un tema que no l’afecta.
El pacte vol aconseguir que el nombre de persones que saben parlar català augmenti almenys en 600.000 en cinc anys fins arribar als 6 milions el 2030 i per això proposa un ampli ventall d’actuacions pel que fa a les institucions, les empreses i el treball, els serveis, la sanitat, la justícia, el consum o l’assistència a les persones en situació de vulnerabilitat o dependència. Això, està clar, al costat de la formació de nois i noies (escola, formació professional, universitat) i d’adults. Es bona senyal del compromís del pacte el fet que s’augmentin sensiblement el pressupost, el personal i els mitjans materials del Consorci de Normalització Lingüística. I dedicar diners a la cultura que ja no es nomes dels lletraferits: l’audiovisual, l’entorn digital. I que es pensi en el medi social, les entitats, l’esport, el barri.
Els catalanoparlants hauríem de fer un esforç col·lectiu per aconseguir que la llengua sigui vista com un valor, com una eina acollidora que val la pena utilitzar, com una oportunitat de relació, de millora personal, de vinculació a una cultura antiga i rica, sobretot per part dels centenars de milers de persones que s’han incorporat a la societat catalana en els últims anys a la recerca de millors oportunitats per a la seva vida. Massa sovint s’identifica la llengua catalana amb la queixa o el retret, el mal humor, amb la denuncia perquè no ens entenen al demanar un tallat o la infermera no parla català. Això forma part del problema, cert, ara cal encarar la solució i probablement des d’un altre prisma.
El que està clar es que no es pot estar a totes hores parlant de que la llengua catalana esta poc menys que en perill d’extinció i esperar que els nouvinguts o els seus fills s’hi llencin de braços a parlar-la. Incís: mai a la història de Catalunya tanta gent havia parlat i escrit i consumit català com avui.
El català ha de saber i poder despertar interès, curiositat, com vehicle de relació, lligat a moltes tradicions i manifestacions culturals, però no es pot identificar amb una sola manera d’entendre Catalunya. La llengua catalana pertany a tots els catalans i les catalanes pensin com pensin respecte a l’organització de l’estat, la independència o l’autogovern. L’agitació independentista de 2017 i anys immediats va fer un flac favor a la llengua perquè moltes persones que no compartien ni l’agitació ni l’argumentari ni la simplificació de l’independentisme se’n van allunyar. A més a Catalunya hi viuen centenars de milers de persones amb arrels molt vives a altres llocs d’Espanya que se senten excloses de la comunitat catalana davant d’expressions o manifestacions totalment distants de l’ideal de treballar sempre per “un sol poble”.
La musica, les tradicions, la cuina, l’esport, la televisió (sobretot si aposta per una raonable neutralitat) son eines per fer créixer el català. Això i les relacions humanes que a la vida diària son complexes i enriquidores. Ni renunciar a usar la llengua catalana al bar, la botiga, el taxi (moltes vegades abans que l’interlocutor hagi obert la boca) ni convertir-la en una agressiva autoafirmació. L’amabilitat sol ser mes rendible que la intransigència i a cops descobreixen veritats amagades: si ningú no parla en català a una persona que no parla català aquesta persona mai tampoc parlarà en català. La llengua, utilitzem-la des del cap, no des de l’estomac.
Rafael Pradas, periodista
100% d’acord!