“Ese río de ríos, ese río superlativo, que atraviesa ocho paises y una región de ultramar, empieza a casi cinco mil metros de altitud en la Cordillera de los Andes siendo solo un arroyo; un tajo de humedad sobre la montaña”, escriu Joseph Zárate.
Fa unes setmanes escribíem de l’exposició fotogràfica AMAZÒNIA de Sebastiao Salgado a les Drassanes i que va finalitzar el passat 20 d’abril. Aquesta exposició, per mitjà de la fotografia, retratava aquesta zona que, com ja vàrem comentar, és estratègica per a tot el planeta avui i cara al futur. En aquell moment recordàvem una recomanació del diari The Guardian de visitar al CCCB una altra visió d’aquell territori a AMAZÒNIES: EL FUTUR ANCESTRAL, una altra visió que buscava trencar amb els esteorotips tradicionals.
La primera ens feia veure i viure la natura, la selva, l’aigua, apuntava els riscos que corre el territori i les seves causes, les persones que l’habiten. La segona, a partir també de la natura, ens introdueix en la riquesa cultural amb fotografies i obres murals d’artistes amazònics, ens dona a conèixer les ciutats importants al llarg dels 7000 Km del riu, ens mostra l’art vinculat a l’origen de la vida a l’entorn del riu i ens parla abastament del que pensa la seva gent sobre la seva vinculació de generacions al riu.
“El futur ancestral” és una expressió que utilitza una de les protagonistes que apareixen en els vídeos de l’exposició; com és evident, vol significar i uneix el passat amb el futur; el futur de les Amazònies no serà sense els sabers dels pobles originaris, que són els que malgrat les dificultats han conservat aquest hàbitat, els sabers en l’art, la medicina, els habitatges, la transmissió de les seves cultures, és a dir, el territori no podrà perviure sense la seva forma de viure. El futur no és possible sense la continuïtat de la història dels pobles originaris.
Com diu la mateixa introducció de l’exposició, “la convicció que la solució per al futur de l’Amazònia- i, per extensió, del planeta- sempre ha estat allà, en el llegat dels avantpassats, recorre el pensament activista dels pobles originaris que han articulat el concepte col.lectiu del futur ancestral”.
Aquest és l’eix d’AMAZÒNIES: EL FUTUR ANCESTRAL. Tot i que el missatge està clar, l’exposició abasta molts temes que no segueixen, al meu entendre, un ordre expositiu que faciliti la seva comprensió. Hi veiem obres de molts artistes amazònics actuals, integrats en el col.lectiu MAHKU. Aquest col.lectiu es va fundar l’any 2013 amb base a Jordao, a les terres indígenes Kaxinawa de l’estat d’Acre, al Brasil. També hi ha exposats objectes propis de les cultures indígenes, espais entorn a missatges com “L’Amazònia és dona”, cartells, llibres, vídeos, una representació d’una Maloka amb molts habitants que ens parlen des del seu interior a través de la pantalla, cartells amb missatges que ens interpel·len, etc.
Alguns d’aquests temes són prou interesants com per a poder dedicar-hi més espai físic i per a la reflexió. Per exemple, el fet que la ciència no és l’antítesi del saber dels pobles originaris; o el seu relat de la construcció del món terrestre com a fil conductor del pensament, la filosofia i les pràctiques socials dels pobles del nord-oest amazònic. El descobriment, gràcies a l’arqueologia contemporània, de què l’Amazònia no és una regió inhòspita sinó que ha estat habitada des de fa milers d’anys per poblacions que hi han interactuat i hi han practicat innovacions importants, la saviesa de les comunitats ha sabut preservar el seu medi malgrat els embats soferts. El Kené, que significa disseny en shipibo-conibo, un art tradicional d’aquest poble al Perú. Es caracteritza per patrons geomètrics sistematitzats per pintar el cos, teixits, fusta i ceràmica. La Maloka, la gran casa, representació del món, lloc de reunió, on es transmeten els coneixements i on es fan els seus rituals. La importància de l’ayahuasca, la coca i la iuca dolça, essencials en les cerimònies, un coneixement aquest, el de les plantes, que es transmet de generació en generació.
A l’exposició també se’ns explica l’Amazònia urbana, on hi resideixen actualment més d’un 75% de la població, amb informació de les ciutats de Leticia a Colòmbia, Iquitos al Perú, les brasileres Manaus, Belém Do Pará i Rio Branco, cadascuna amb la seva idiosincrasia, alguna amb més de dos milions d’habitants. També podem conèixer les característiques de la població, a partir de la població indígena de l’Amazònia, que representa només el 10% de la població total de la regió però que és, amb més de quatre-cents grups ètnics, la principal responsable de la preservació dels ecosistemes locals; la incorporació de la població ribeirinha, que viuen al llarg dels rius, molts arribats per explotar els recursos naturals i que es van quedar adaptant-se al nou entorn; també amb un paper important en la conservació de la biodiversitat i els sistemes agroalimentaris, els afrodescendents. Tota aquesta població, amb més de tres-centes llengües indígenes vives.
Però AMAZÒNIES. EL FUTUR ANCESTRAL, a més de mostrar-nos els aspectes enriquidors de la vida al riu i gràcies al riu, no s’oblida de recordar-nos els grans riscos que han afectat l’Amazònia i posen en perill la seva continuïtat. De fet, la violència exercida contra aquells que defensen el territori, com líders ambientalistes i membres de comunitats indígenes i afrodescendents, acaba, en ocasions, fins a l’assassinat. I així ens presenten els sistemes d’explotació dels recursos naturals que afecten greument a la vida dels habitants del territori: la mineria il.legal, l’extracció del cautxú, les preses hidroelèctriques amb el perjudici que suposen per als peixos i el transport de l’aigua; l’explotació petroliera i la contaminació dels rius i terres, produint greus problemes de salut per a la població i el seu desplaçament forçat. El desenvolupament de l’agricultura extensiva i la conseqüent desforestació, el narcotràfic vinculat a la coca com a pasta base de la cocaïna, o la compra de crèdits de carboni que països industrialitzats fan per compensar la pol·lució que aquests països generen.
El recorregut de l’exposició acaba convidant a submergir-nos en un somni ritual per entendre que el futur de l’Amazònia és una causa comuna que ens incumbeix a tots.
“Quiero dar un mensaje que estas raíces nos mandaron: tenemos que empezar de nuevo. Este es el comienzo de una era, la última. Y en esta era debemos tejer el canasto de la vida con las fibras mas resistentes”. Joseph Zárate.
La podem visitar fins el 25 de maig.
Montserrat García Llovera