EXPOSICIÓ AMAZÒNIA – SEBASTIÃO SALGADO

Si podem dir de l’Amazònia que és un territori grandiós, el mateix podem dir de l’exposició Amazònia que podem veure fins al 20 d’abril a les Drassanes de Barcelona. Grandiosa no només pel conjunt de fotografies que hi podem veure sinó també pel missatge que ens comunica: per a què no continuï la seva destrucció cal que tots els essers humans prenguem consciència i protegim la selva amazònica.

Tothom ha sentit a parlar de l’Amazònia i ens imaginem arbres, verd, aigua, natura. A l’exposició, amb innumerables cartells amb informació, quasi bé podem percebre, sentir i viure l’Amazònia.

L’exposició és resultat de 7 anys de treball del fotògraf brasiler Sebastião Salgado en aquell territori, al qual està vinculat per raons familiars. Se l’ha reconegut amb diversos premis, com el World Press Photo o el Príncep d’Astúries de les Arts.

La majoria de fotografies, més de 200, són de gran tamany, en blanc i negre, montades en uns dispositius que les il·luminen pel darrera, provocant un efecte que capta encara més l’atenció del visitant. A més, hi trobem dos espais amb projeccions, una amb paisatges de la selva i una altra amb retrats de pobladors indígenes. Aquests també ens parlen en unes entrevistes enregistrades que podem veure als espais dedicats als pobles originaris. I tot això amb una música de fons creada expressament per Jean-Michel Jarre on utilitza veritables sons de l’Amazònia.

Què ens explica, entre d’altres idees, l’exposició Amazònia sobre la selva amazònica, amb textos i fotografies:

Aquest territori s’estén per nou països sud-americans entre els quals destaquen pels quilòmetres de frontera Uruguay, Paraguay, Bolívia, Perú, Colòmbia, Veneçuela, gairebé un terç de Sudamèrica.
Prop del 60% de la selva tropical , la més gran del món, es troba al Brasil.
Travessa la selva el riu Amazones, el més important de la terra, de quasi 7.000 km de llargada, de gran cabdal i amplada, alimentat per mil afluents, que desemboca a l’Atlàntic. La majoria d’afluents procedeixen dels Andes.
En el propi territori de la selva hi trobem altres muntanyes com a la serra Imeri, frontera natural amb Veneçuela amb el Pico da Neblina, la muntanya més alta del Brasil amb 2.995 m d’alçada. O la serralada al Parc Nacional de la Serra de l’Aracá on trobem les cascades d’El Dorado i del Desabamento, les més altes del Brasil.
Es calcula una població actualment d’uns 370.000 habitants, dividits en 188 grups indígenes, amb alguns dels quals encara no s’hi ha contactat, i amb 150 llengües diferents. La població ha disminuït dràsticament des que els navegants portuguesos van desembarcar al Brasil l’any 1500.
La desforestació, també l’extrema explotació forestal i minera, l’ús intensiu del territori per ramaders, entre d’altres perills, comporta una pèrdua continuada de la seva biodiversitat.
És l’únic lloc del món on l’humitat de l’aire no depèn de l’evaporació dels oceans sinó dels arbres.
És estrany el dia que no plou i amb pluges torrencials.
L’Amazònia era l’”infern verd” pels seus perills per a aquells que s’endinsaven, però avui és el “paradís verd”, doncs es considera un patrimoni natural extraordinari per la seva riquesa i diversitat de flora i fauna, així com pels centenars de comunitats indígenes que hi viuen. Les condicions de la selva amazònica no són només importants per Amèrica del Sud sinó per a tot el món.

Parlant dels seus pobladors, trobem dos espais que recorden les seves construccions comunitàries amb fotografies i textos.

Entre les comunitats indígenes, hi trobem els Yawanawà, una referència mundial quant a vida sostenible. I que treballen preciosos ornaments amb plomes. Els Marubos, a l’extrem oest de l’Amazònia, havien tingut relacions amb els inques; el fet de conviure més d’un segle amb no indígenes els ha convertit en traductors i intermediaris amb altres grups ètnics. Els Korubo, amb poca relació amb els no indígenes. La comunitat Asháninka, dels quals també es coneix la seva antiga relació amb els inques. Els Ianomami; aquesta comunitat va patir una veritable invasió de miners amb conseqüències fatals per a la comunitat degut a les malalties que els transmetien els blancs. El xamanisme és un element fonamental de la cultura ianomami. Els Macuxi, que tot i que el seu territori va ser reconegut dels primers l’any 1919, posteriorment el perdrien a favor de ramaders. Cap el 1980 va sorgir un moviment de reconeixement del seu dret a la terra, recuperar els elements culturals, l’orgull i la llengua. Molts dels líders d’aleshores van ser i encara són professors. Gràcies al seu mestratge, la generació següent recuperaria el dret a la terra el 2005. El Parc del Xingu va ser la primera gran reserva indígena creada al Brasil per protegir a diferents ètnies. Aquest territori ha tingut gran influència sobre la literatura brasilera al llarg de la segona meitat del segle XX. El poble Awà-Guajà, gairebé aïllat, considerada la tribu més amenaçada del planeta per les invasions de miners i invasors forestals.

El diari The Guardian publicava una crítica sobre l’exposició el passat mes de gener. Citava les paraules de Sebastião Salgado, “Fotografio l’Amazònia viva, no l’Amazònia morta”. Però algunes veus dels grups ètnics del territori no hi estan molt d’acord de la manera que s’exhibeixen els cossos i afegeixen que les imatges perpetuen la “primitivització” dels pobles indígenes al reproduir-les en públic. L’article afegeix que no pas lluny de les Drassanes, al CCCB, hi podem veure una altra visió de l’Amazònia a l’exposició Amazonias: el futuro ancestral. Aquesta mostra busca trencar amb els esteorotips tradicionals. La podem visitar fins el 4 de maig.

Com diu Lélia Wanick Salgado, comissària de l’exposició, “A l’hora de planejar Amazònia, vaig voler crear un entorn en què el visitant se sentís com si fos dins la selva, immers en la seva vegetació exuberant i en la vida quotidiana de les poblacions locals”. Jo crec que ho ha aconseguit, opina tu.

Montserrat García Llovera