Potser els sonarà el nom, potser recorden qui és o potser no l’han sentit mai. En tot cas, els en faré cinc cèntims. Clément Mathieu és el protagonista de la pel·lícula francesa Los Chicos del Coro. Mathieu entra a treballar com a vigilant en un internat de menors (alguns d’ells són orfes) el director del qual vol que els docents i el personal del centre imposin càstigs als infants davant qualsevol actitud o conducta que no sigui la que indica el reglament escolar. Un dels lemes que sovint repeteix el màxim dirigent del reformatori és “acció, reacció”. És a dir, que davant una malifeta o un comentari considerat fora de lloc hi ha d’haver com a resposta una penalització o una sanció.
El protagonista de la pel·lícula, per contra, és partidari d’una posició molt més pedagògica i propera envers aquests nens i adolescents perquè, a diferència del responsable de l’internat, anhela que aquests tinguin uns valors i, sobretot, perquè creu en tot el seu potencial humà. Justament això explica el motiu pel qual, a poc a poc, i veient que tenen habilitats musicals, posa en marxa un cor gràcies al qual, de forma progressiva, aconsegueix engrescar-los en un projecte de present i de futur, formar-los en el camp del solfeig, oferir-los un major horitzó d’oportunitats i cohesionar-los com a grup. La idea, com era d’esperar, no agrada gens al director, que finalment l’acaba cessant del centre perquè les idees de modernitat, progrés i ascensor social del primer xoquen amb les conviccions retrògrades i ultraconservadores del segon.
La pel·lícula, ambientada l’any 1949, ofereix alguns paral·lelismes amb el tracte que, com a societat, estem oferint l’any 2025 als menors no acompanyats que arriben a les illes Canàries. És cert, en aquest sentit, que amb algunes qüestions, sobretot de l’àmbit tecnològic, hem avançat moltíssim, però amb d’altres, referides al tracte i l’ajuda a les persones, sembla que no gaire. En el debat sobre la integració dels menors no acompanyats (que arribin no acompanyats no vol dir que no mereixin que els oferim una companyia), s’evidencien els dos paradigmes que mostra la pel·lícula: els qui, com Clément Mathieu, creuen en el futur d’aquests infants i joves i pensen que, com a comunitat amb uns valors compartits, tenim els instruments per garantir que es puguin formar, incorporar-se al mercat laboral i tenir els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà o, els qui, com el director, propugnen que estan abocats al fracàs personal, acadèmic, social i laboral i que, pel seu lloc de naixement o el color de la seva pell, no tenen dret a incorporar-se a la nostra societat.
El mestre i director del cor demostra que el futur de ningú està escrit i que la igualtat d’oportunitats és un repte complex que exigeix treball, responsabilitat i compromís, i que una bona educació i formació pot capgirar la vida dels col·lectius més desafavorits.
En l’abordatge d’aquesta qüestió, les formacions polítiques conservadores catalanes i espanyoles i els mitjans de comunicació que defensen la seva línia editorial passen per alt, premeditadament, que si els menors no acompanyats que arriben a Espanya han marxat de la seva llar i han deixat enrere la seva família és perquè desitgen tenir un futur més pròsper i amb més oportunitats que el que han tingut els seus progenitors al seu país. Amb tot, ho obvien perquè són perfectament conscients que aquest debat els hi és molt útil des del punt de vista electoral, ja que els permet competir amb el partit amb el qual fan frontera política (PP amb Vox i Junts amb Aliança Catalana). És, en altres paraules, el menyspreu del fort al més dèbil de la societat. Un menyspreu que mostra que, sense humanisme, la política esdevé un espai on tot s’hi val i on es fa molt difícil preservar una conversa pública allunyada de la posició que defensen els extrems. Caure en el discurs de “l’acció, reacció” sempre és perillós i cal recordar-ho veient com van en augment determinades narratives polítiques.
