L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA, SEMPRE EN EL PUNT DE MIRA

Aquests darrers tres anys hem vist triomfar dretes extremes –o extremes dretes– a tres rellevants països del món: Itàlia, Argentina i Estats Units. Meloni el 2022, Milei el 2023 i Trump el 2024, respectivament. Tots tres tenen moltes coses en comú, no em posaré aquí a llistar-les, tots les coneixem sobradament. Deixeu-me, però, aturar-me en un determinat denominador comú: l’administració, perquè tots ells han posat de seguida la funció pública en el seu punt de mira. Uns en diuen «reducció de l’Estat», altres ho anomenen «tancament d’àrees» i uns tercers ho bategen com a «optimització de recursos». El nom no fa la cosa.

El cas és que allò públic, i el personal que hi treballa, fa nosa. El circuit que segueixen és el següent: primer s’afirma que és massa gran; després es diu que hi ha més treballadors que tasques a fer; tot seguit se’ls comença a difamar insinuant que són ganduls, mandrosos i aprofitats; i finalment se’l liquida. Així doncs, en qüestió de mesos, un país es queda sense determinats serveis, serveis els beneficiaris dels quals –ves per on– sempre són els més vulnerables: immigrants, gent amb problemes de llar, menors d’edat, famílies desestructurades, persones mancades de feina, etcètera.

Però cal dir que a dins de les administracions –siguin estatals, autonòmiques o municipals– hi ha persones amb cara i ulls la labor de les quals és el benestar de la ciutadania. Cal recordar que bombers, policies, metges, infermeres, mestres i professors són empleats públics, treballadors amb els quals la societat empatitza. Però el personal d’oficines, de despatxos i de finestretes també són bàsics per un correcte funcionament de l’estat del benestar. A dins de les parets de les conselleries, dels ministeris, de les direccions generals, de les regidories, dels jutjats, dels districtes i dels ajuntaments hi treballen homes i dones que et faciliten els permisos, que et tramiten les subvencions, que t’aconsellen en les ajudes, que t’amplien les prestacions, que t’informen –oralment o per escrit–, que vetllen perquè les teves denúncies arribin on toca, que fan seguiment dels teus litigis, que vetllen pel compliment dels drets i deures… Per tant, s’ha de subratllar ben fort la importància de tots ells, malgrat que treballin a l’ombra o de manera poc visible.

Però no cal anar molt lluny –ni a Roma, ni a Buenos Aires, ni a Washington– per veure com un governant retalla assumptes socials quan arriba al poder. Evidentment, no amb l’agressivitat ni amb els escarafalls ni amb les males formes del mandatari americà o del president argentí. Amb mots més suaus –com ara «austeritat» o «ajustaments»–, amb maneres més diplomàtiques i amb expressions més educades. Però retallades al cap i a la fi. Un d’aquests dirigents fou Artur Mas, que, des del minut zero, s’aplicà amb ganes a l’aprimament de la Generalitat. En l’àmbit de la salut, comptà amb la fidel execució de l’aleshores conseller de Sanitat Boi Ruiz. Així doncs, les llistes d’espera van augmentar, els nombre de llits va minvar i als ambulatoris hi havia menys metges. Per altra banda, els empleats públics, que llavors depenien de Joana Ortega, vicepresidenta del Consell Executiu, van veure com s’encongia el seu salari, com desapareixien els tiquets-menjador, com s’esborrava del mapa el Fons d’Acció Social, com deixaven d’aportar-se diners al pla de pensions, com s’esvaïa la productivitat, etcètera. De tot això, el líder convergent no se’n va penedir. Ans al contrari, va glorificar-se de ser pioner a Espanya en retallades. «Catalunya marca el camí», va arribar a dir; i es va posar com a «exemple» a seguir per «al sud d’Europa». Campió en poda, podria haver-se autoproclamat.

Ja ho veieu, la primera víctima, arreu i aquí, quan la governa la dreta, sigui aquesta més o menys intensa, sempre és l’administració pública; i en tot moment hauríem de respondre-hi amb la mateixa contundència, cosa que, siguem autocrítics, no vam fer entre els anys 2011 i 2012, entretinguts com estàvem en altres afers; afers, per cert, impulsats –casualitat?– pel posseïdor de les tisores.

Xavier Barberà

Filòleg

@xbarberam

Deixa un comentari