En els darrers anys múltiples líders polítics, sobretot populistes, han utilitzat el terme “històric” per referir-se a qüestions que sovint no tenien aquest caràcter. En la major part d’ocasions, aquesta exageració ha vingut causada pel fet que aquests dirigents amb responsabilitats públiques necessitaven un pretext per captar l’atenció de la ciutadania en un moment en què les xarxes socials i les plataformes digitals han substituït el tradicional rol dels mitjans de comunicació en la generació d’opinió pública.
El problema d’aquest fenomen és que els electors es distancien (encara més) de la política i fruit de tant repetir que estem davant una jornada o una notícia històrica el que acaben fent és desconnectar del debat públic, ja que veuen que tot està deformat o que tot és hiperbòlic. Dit d’una altra manera, quan quelcom realment és històric, la ciutadania ja no ho percep com a tal perquè durant massa temps s’han fet passar qüestions quotidianes per elements d’una enorme rellevància. Tot plegat és la conseqüència tangible del fet que algunes formacions o alguns líders polítics han convertit la política en un espectacle. Per entendre-ho només cal veure com Trump converteix la mera signatura d’un decret en una escenificació més pròpia d’una obra de teatre que d’un procediment d’una administració pública.
En tot cas, tot això ho assenyalo perquè, ara sí, Europa es troba en un moment crucial. Es troba en una cruïlla històrica que marcarà el futur del continent i del món. Les institucions europees van salvar el primer match ball en les eleccions comunitàries de l’any passat evitant que l’extrema dreta i els grups polítics ultraconservadors tinguessin la clau de la governabilitat del continent. I ara tocar salvar el segon match ball: les negociacions de pau arran de la invasió russa d’Ucraïna. Aquí la Unió Europea hi té una responsabilitat clau i un paper que hauria de ser altament rellevant i decisiu.
L’aliança, i el més que possible acord entre Trump i Putin de com s’ha de resoldre la guerra iniciada pel president rus i de quines han de ser les futures fronteres del país presidit per Volodímir Zelenski, obliga les institucions comunitàries a plantar-se i a no acceptar un pacte que no garanteixi, per una banda, una pau justa i, de l’altra, la seguretat i la sobirania d’Ucraïna. A més, aquest eventual pacte ha de tenir en compte el parer i la visió tant del país agredit com del conjunt de la UE. És cert, tanmateix, que la falta d’unitat política i la posició de països com Hongria dificulta, i molt, aquesta empresa.
Amb tot, si la UE no reacciona amb una veu única en una posició com aquesta tindrà molt difícil, en un futur, tenir un paper clau en la geopolítica mundial, i més tenint en compte el creixent imperialisme rus i nord-americà. Un imperialisme que vol fer-se amb el control del conjunt del planeta per la força costi el que costi. Per a ells tant és que hi hagi unes regles internacionals, que la ciutadania tingui uns drets fonamentals, que les seves decisions costin vides humanes o que les mesures que impulsen comportin patiment o destrucció. És el plaer i el desig de tenir el control del món a les seves mans.
Putin, així doncs, anhela que després de la negociació i del més que probable acord amb Trump Ucraïna esdevingui un territori subjugat als seus interessos, i on la guerra iniciada l’any 2022 li permeti fer-se amb el control d’una part del país. D’aquesta manera, davant l’opinió pública russa ell ja podrà justificar la invasió adduint que ha tingut uns resultats tangibles. El líder rus necessitava que el president estatunidenc guanyés les presidencials de l’any passat per legitimar una invasió que ni Europa ni l’anterior administració americana havien avalat.
Davant aquest complex escenari que no convida gaire a l’optimisme, la UE no només té el deure de rebutjar un acord de pau injust, sinó que té l’obligació cívica i política de reforçar la seva autonomia política i estratègica; de seguir enviant els recursos econòmics i militars que requereixi el país agredit, i d’accelerar, d’una vegada per totes, l’entrada dels ucraïnesos a les institucions europees.
En aquest sentit, és important recordar, malgrat la divergència d’opinions que hi pugui haver, que si una part notable de la població del país presidit per Zelenski s’ha oposat de forma tan clara a la invasió és perquè rebutja el model autoritari, imperialista i antidemocràtic que representa Putin. El paradigma contrari és l’europeu, ja que ha estat forjat en la pau, els valors democràtics i els drets fonamentals; i on el diàleg i l’acord són les claus que expliquen el desenvolupament econòmic i el progrés social que s’han anat produint en les darreres dècades.
Per aquest motiu, no s’ha de perdre de vista que si ni el president rus ni el nord-americà volen asseure’s a negociar amb la UE és perquè aquesta representa la política democràtica. I ells, com s’ha pogut veure en els darrers temps, prefereixen sempre la política de la força. Les properes setmanes i els propers mesos seran clau per dilucidar el futur de la guerra d’Ucraïna i per copsar si en les negociacions de pau s’imposa la força de la política o la política de la força. Se la juga Ucraïna, però també Europa i la resta del món en un procés polític que marcarà un abans i un després en la història.
