UN CONTEXT INCERT I EN CONSTANT TRANSFORMACIÓ
La descarbonització, entesa com a acció per evitar les emissions de CO2 d’origen fòssil a l’atmosfera i/o disminuir la seva actual concentració, és un tema que ha entrat de ple a l’agenda pública com a part essencial de la lluita contra el canvi climàtic.
S’ha avançat molt, almenys des del punt de vista del que representa a nivell de conscienciació col·lectiva, opinió pública i presència mediàtica, encara que no es corresponguin amb els assoliments objectius en la reducció objectiva d’emissions.
Tot i així no seria correcte afirmar categòricament si serà possible aconseguir les fites proposades per al 2050 al ritme actual d’evolució de la implantació de les energies renovables.
La realitat analitzada ens indica que la geopolítica, la debilitat de la seguretat energètica i la relativa lentitud de l’ avanç de les renovables en relació amb les necessitats futures demostra que cal resoldre problemes pendents que obstaculitzen un avenç més accelerat del procés des del punt de vista de planificació, regulació, inversió, fiscalitat, optimització de costos i transició programada entre un model basat en fonts fòssils a un model basat en fonts renovables
La transició energètica és un procés complex i multifacètic que enfronta nombrosos desafiaments i oportunitats. En un context global incert, on els riscos geopolítics i econòmics són cada vegada més evidents, la necessitat de descarbonització es torna imperativa.
La substitució de fonts fòssils per energies renovables és fonamental, però no hi ha una solució miraculosa que resolgui tots els problemes. En canvi, es requereix un enfocament integral que contempli la coexistència de diversos sistemes de descarbonització en sectors com la indústria, els serveis i la mobilitat.
Un dels aspectes clau en aquesta transició és la diversificació de les fonts d’ energia. La integració de tecnologies solars, eòliques, hidroelèctriques, geotèrmiques i de biomassa s’ ha d’ adaptar a diferents entorns geogràfics i climàtics, reconeixent que cada tecnologia té les seves pròpies fortaleses i limitacions. A més, el creixement demogràfic i econòmic projectat suggereix que la demanda energètica augmentarà significativament en les pròximes dècades, la qual cosa planteja un desafiament addicional per satisfer les necessitats energètiques d’ una població en expansió.
L’eficiència energètica també juga un paper crucial en la transició. Utilitzar menys energia per realitzar les mateixes tasques pot generar estalvis significatius. No obstant això, l’augment del consum associat a noves tecnologies, com la digitalització, la intel·ligència artificial i els centres de dades, podria contrarestar aquests beneficis. Per tant, l’ emmagatzematge d’ energia esdevé un factor essencial per gestionar la intermitència de les energies renovables en els diferents nivells de la xarxa elèctrica, transport, distribució i usuari final en base a les tecnologies d’ emmagatzematge apropiades en cada cas.
L’ adaptació de les xarxes elèctriques existents és un altre desafiament important. Moltes d’aquestes xarxes van ser dissenyades per funcionar amb un 75-80% de combustibles fòssils en el pressupost energètic i requereixen actualitzacions significatives per integrar eficientment les energies renovables per cobrir el 100% del pressupost energètic. Això inclou la construcció de xarxes intel·ligents i la millora de la infraestructura de transmissió i distribució.
Les polítiques i regulacions són fonamentals i necessàries per guiar i executar aquesta transició. La implementació de subsidis per a tecnologies netes, impostos al carboni i l’eliminació gradual de subsidis a combustibles fòssils són mesures necessàries per fomentar el canvi. Tanmateix, també s’han d’abordar les preocupacions socials relacionades amb l’acceptació de noves instal·lacions energètiques, la qual cosa requereix una estratègia efectiva de comunicació i educació.
Finalment, és crucial reconèixer que l’avanç cap a un nou model energètic no només depèn de la tecnologia. La transició energètica exigeix una transformació del model de negoci energètic. Això requereix una revisió exhaustiva de tots els mecanismes de l’ actual mercat energètic que garanteixi valor social de l’ energia. Les empreses s’ han d’ adaptar a aquest nou context socioeconòmic, considerant les prioritats, limitacions i valors actuals en la societat actual i futura
En conclusió, la transició energètica justa és una tasca colossal que requereix col·laboració entre governs, teixit econòmic, teixit social i ciutadania. A mesura que ens enfrontem a desafiaments climàtics cada vegada més urgents, és essencial adoptar un enfocament holístic que promogui l’ ús de tecnologies i de la innovació, fomenti polítiques efectives i garanteixi una participació equitativa en el procés de descarbonització. No ens hem d’oblidar que els col·lectius més vulnerables són, normalment, els més afectats pels efectes més negatius del canvi climàtic.
Això significarà, també, repensar el model econòmic de la transició, amb repercussions en el finançament, les inversions i la fiscalitat i, especialment, aprofundir en les necessitats de construir una nova governança que respongui als reptes plantejats.
La transició energètica és un repte de primera magnitud. No només s’està parlant d’un canvi en la producció i consum si no també del futur del planeta. Els efectes actuals que està tenint el canvi climàtic ens indiquen, dia a dia, els reptes als quals ens enfrontem.
És per això que pensar estratègicament el problema i abordar-lo de manera global i decidida és una de les principals tasques que s’enfronten governs i societat davant la situació actual que viu el nostre planeta.
Héctor Santcovsky