POSI UN PLENSA EN LA SEVA VIDA

He parafrasejat volgudament la frase d’un anunci de la meva infantesa que deia “Ponga un Vanguard en su vida” doncs no fa pas massa que vaig llegir en un diari com Jaume Plensa expressava la seva tristesa davant la manca d’encàrrecs que rebia per part de l’administració local barcelonina. Just poc després arribava un bon acord amb el consistori:  l’escultura Carmela, la que està col·locada només entrar en el carrer de Sant Pere Més Baix com si oferís la benvinguda al Palau de la Música, continuaria deu anys més on és.

Suposo que en Plensa deuria veure’l com el lloc idoni en tenir l’escultura emmarcada entre un monument nacional com és la Casa del Gremi dels Velers i un monument patrimoni de la humanitat que és el Palau. Em fa gràcia pensar que creia que el seu art estava si més no al mateix nivell que el dels dos edificis. Res a dir-li si realment així ho creu. Personalment i a banda dels valors i no valors artístics que pugui tenir, estic convençuda que Carmela està molt mal emplaçada per un mal encaix de proporcions al que s’hi afegeix que la seva base no li fa cap favor.

On incideixo és que, allà on vagi o em mogui per nuclis urbans, difícil és que no em trobi amb una escultura que no cal que indiquin que és una obra de Plensa. Només a la ciutat de Barcelona tenim més de mitja dotzena de peces seves, des del magnífic Born fins les portes d’accés al Liceu. Privades o de propietat pública, aquí estan a la vista de tothom. Aprofita les oportunitats com el millor. Només i gràcies a la pandèmia del 2020, si vas a Madrid et topes amb El árbol de la vida, mentre que a Barcelona deixava el seu particular homenatge a tot el personal sanitari en el mateix vestíbul d’entrada a l’Hospital Clínic.

En aquest darrer cas es va tractar de Blau que Plensa regalava al centre sanitari el 2020. No content amb aquesta actitud tan despresa com agraïda, tres anys després aprofitava la part central de l’antic cos d’accés de l’hospital -entengui’s l’entrada graonada pel carrer de Casanova- per exposar-hi El cor secret. Envoltat de personalitats, o sigui, d’autoritats públiques i personalitats sanitàries encapçalades per l’alcalde Collboni, el seu gran defensor a Barcelona, en Plensa era feliç amb la immensa instal·lació del seu acolorit inflable, una peça de considerables dimensions que s’enroscava en les columnes i que ja havia exposat el 2014 a la fàbrica de gas d’Augsburg-Oberhausen. Igual de satisfet que estava el desembre del 2020 quan inaugurava a Madrid un altre cor, ara formant la copa d’un arbre, el de la vida, envoltat de les més altes autoritats de la capital i de l’estat.

Com deia abans, vagis on vulguis tens un Plensa prop teu. Resulta difícil trobar una ciutat que no tingui en els seus espais una obra seva. Cal tenir en compte que similars o iguals a El alma del Ebro (Saragossa, 2008) hi ha un mínim de 35 peces entre Europa, Àsia i Nord-Amèrica. El triomf de Plensa va arribar quan va deixar de ser creatiu a principis dels anys 1990, després de deixar a Auch L’observatoire du temps (1991) i Born (1992) a Barcelona, demostrant que sabia crear i treballar i, el més important, entendre el projecte. Després va trobar la gallina dels ous d’or en combinar lletres i números retallables formant escultures que representen persones assegudes o els seus caps. Mirant el seu catàleg, les trobem en tota mena de materials, de dimensions i fins i tot de colors. Amb aquest sistema, tot està preparat per adaptar-se a les peticions del client i el seu pressupost. Inclús si s’escau Plensa pot arribar a regalar-les, això sí, el receptor s’ha de fer càrrec del petit detall que suposa la seva fabricació que, poca broma, només pot realitzar-se en el seu taller. La única variant és la del nom atorgat a l’obra que també s’adequa com cal al lloc on està destinada.

Hi ha un aspecte d’aquesta presència constant d’obres que Plensa ha arribat a escampar per arreu que l’artista no ha tingut en compte. Per bé que són peces pensades per estar col·locades en espais urbans i volgudament properes en entorns que són paisatges molt destacats, s’oblida aquella interacció tan clau, tan important que és la de les arts i l’arquitectura. La mateixa Carmela no estableix cap mena de diàleg artístic amb els esgrafiats de la Casa dels Velers com tampoc ho fa amb els mosaics de la façana del Palau de la Música. Per no parlar ja a nivell estrictament escultòric, doncs no hi ha relació entre la imatge setcentista esculpida de la patrona del gremi de la Seda, com tampoc amb els quatre bustos de músics esculpits per Eusebi Arnau o la mateixa Cançó popular de Miquel Blay.

Però Plensa segueix el seu camí sense dubtar-hi, la gallineta ha de seguir posant ous. Com si estigués desconsolat, vol més, plora demanant nous encàrrecs com si tothom estigués obligat a fer-ho per sempre més i obviant, com no, que existeixen altres artistes que també voldrien tenir alguna obra seva col·locada. No deixant de veure’l com un nen petit que mai està content i que reclama contínuament el protagonisme, Plensa em fa pensar en aquell Frederic Marès que es va fer l’amo del panorama escultòric després de 1939, primer “recuperant” escultures de monuments públics per acabar deixant un petit zoològic per Barcelona, un seguit d’animalets bàsicament integrat per cérvols. Tant Plensa com Marès van oblidar ser creatius per treballar d’una manera que s’apropa massa a la industrialització, a la producció seriada, el que no és de cap manera bo pel panorama artístic, ni pel seu desenvolupament natural ni pels ciutadans que no deixem de pensar que ens permetin conèixer altres artistes i altres intervencions que realment ajudin a contemplar la diversitat creativa que tenim a casa nostra.