Aquesta frase la va pronunciar Gilèle Hamini, una referent del moviment feminista de França, fa quatre dècades quan va defensar casos de violació. A França, en aquells moments violar una dona era una falta menor i els judicis es feien a porta tancada i no tenien cap transcendència, formava part de la quotidianitat. La defensa de plantar cara a les violacions i a cara descoberta va empoderar el moviment feminista a lluitar i denunciar aquesta barbàrie com la màxima expressió de la dominació masculina o de la crueltat del patriarcat. Va protagonitzar alguns judicis molt mediàtics que van conscienciar a la societat francesa: la violació de dues dones lesbianes, els abusos i violacions de l’exèrcit francès a les militants del moviment per l’alliberació d’Algèria (FLN) i el cas d’avortament d’una jove violada. Va defensar que es coneguessin els noms i les cares dels violadors. A França, ja fa anys que no és una falta, sinó un delicte castigat amb 20 anys de presó, gràcies a la lluita aferrissada del moviment feminista. Junt amb Simone de Beauvoir van fundar una associació per defensar el dret a l’avortament. Mentrestant, a Múrcia hi ha uns acusats per pederàstia, que potser se n’aniran de vacances.
Totes les dones del món hem de mostrar el nostre agraïment, d’una manera o altra, a la senyora Giséle Pélicot per donar la cara, sense amagar-se de res i amb la convicció que no tenia la culpa i perquè la seva experiència serveixi a altres dones que puguin haver viscut o viuen circumstàncies similars i ho puguin relacionar amb el que els pot estar passant i sembla que ja ha començat a donar els seus fruits. Diuen que la majoria de periodistes que cobreixen la notícia són dones i les mostres de suport han estat immenses.
El cas de Gisèle Pelicot va persistir a la ciutat d’Avinyó entre 2011-2020. Es va descobrir per casualitat, perquè el monstre del seu marit estava cometent un altre delicte, va ser detingut i en revisar l’ordinador van trobar les gravacions de les violacions. En total la van violar 51 homes, alguns més d’una vegada. Ella es trobava malament i relatava al metge els símptomes; lapsus de memòria, pèrdua dels cabells, malestar en general, desconnexió de la realitat…, i el metge no va dubtar a diagnosticar-la com a malalta d’ Alzheimer o depressió, una altra etiqueta que s’utilitza molt quan es desconeixen les manifestacions d’una malaltia investigades exclusivament amb la població masculina sense tenir en compte els efectes en les dones.
És urgent, just i necessari que les autoritats sanitàries dotin als facultatius de les eines necessàries per detectar i diagnosticar correctament al cent per cent de la població, és a dir, les repercussions de les malalties amb diferència de gènere. És de justícia eliminar tota mena de discriminació, la sanitària també. Que anar al metge no sigui un esport de risc.
La Gisèle s’hauria estalviat més de 9 anys de patiments.
