Aquest passat mes de juliol vam veure la retransmissió de la cerimònia inaugural del Jocs Olímpics celebrats a París. Passaré gairebé de puntetes sobre el contradictori fet de dissenyar una cerimònia pensada per mostrar les belleses de la capital francesa que recordaven, ara en moviment i amb àudio, els grans fulletons de la Société d’Atraction du Tourisme. Possiblement els atletes van agrair no romandre dempeus en l’interior de l’estadi olímpic substituït per un llarg passeig en barca pel Sena, per bé que es va fer evident que els hi havien sostret el protagonisme de l’acte, doncs fins i tot un grup de voluntaris va ser el portador de les banderes a la seva destinació final.
L’anunciada pluja que va caure aquell capvespre i vespre a París no va deslluir del tot la cerimònia gràcies especialment a l’impacte dels efectes lluminosos malgrat acabar, tant atletes com assistents, mig xops tot i cobrir-se amb paraigües i capelines aquells que van poder fer-ho. A Barcelona sabem molt bé els estralls que les pluges generen, valgui el record de la inauguració de l’estadi de Montjuïc el 1992, fet que no va aconseguir, malgrat el revolt aixecat, que ningú pensés mai que els Jocs del 92 es consideressin els millors de la història del modern olimpisme.
París tampoc no es va poder escapar de les conseqüències de les aigües, ara bé, no van ser les pluvials sinó les que arrossega el riu Sena en el seu curs. Desconec les que suposo fortes inversions fetes per tractar les aigües del riu per tal que arribessin netes a la ciutat, lluny de sospites de la seva contaminació. Per demostrar-ho, res millor que tant l’alcaldessa de París com el president de França protagonitzessin un bany envoltats de càmeres, encarregades de deixar constància que el seu bany no comportava cap mena de perill. Ningú es qüestionaria que podria estar en joc la salut d’un president i d’una alcaldessa. Amb tot, la veritat no va trigar en saber-se gràcies els mateixos atletes que van participar en les competicions celebrades en el Sena. El riu clarament no estava en condicions, les aigües desprenien una forta olor i estaven brutes, tot i els esforços avocats seguien contaminades.
Arribats aquest punt, vaig recordar un altre bany que en el seu moment també es va fer tristament famós. L’escenari canviava París per la platja de Palomares. En les seves aigües havia caigut una de les bombes d’hidrogen en xocar dos avions nord-americans en ple vol. Després de recuperar-la un submarí o potser un pescador, aquesta darrera versió estava vinculada a l’activitat local i resultava molt menys esfereïdora, amb la mateixa voluntat tranquil·litzadora que van manifestar els polítics francesos, Palomares va veure com la radioactivitat s’esfumava oficialment del mar quan el ministre d’Informació i Turisme i l’ambaixador estatunidenc entraven en les aigües del Mediterrani enfundats en vestits de bany. Cal pensar que aquella remullada tan difosa pels mitjans de comunicació va tenir lloc en una altra platja, possiblement la propera de Mojácar en la que no hi havia cap rastre de residus tòxics.
Com va passar amb el Sena aquest estiu, aquelles aigües de mar van seguir contaminades, però ningú que recordi aquella escena de l’any 1966 mai oblidarà que l’autèntica publicitat se l’emportaria el vestit de bany fabricat per Meyba. La de la capital francesa se l’emportava la crida al turisme. Gairebé seixanta anys després, París no ens deixa una escena tan única com la de la platja d’Almeria, ara bé, els nostres veïns no van tenir en compte experiències anteriors com ara les viscudes a casa nostra. El coneixement de la història i l’ajuda de les hemeroteques es va obviar davant la voluntat de transmetre una imatge de modernitat à la page.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
