Ara que hem deixat enrere l’Onze de Setembre, podem fer-hi algunes observacions, ja que el pas dels dies ens permeten veure-ho tot amb distància i objectivitat. Ha estat un retorn en tota regla a la primera dècada del segle XXI (2000-2010). Fins i tot podríem considerar que ha estat un déjà vu als anys 90 i 80 del segle passat.
Què ha passat aquest any? Doncs el que passava sempre: missatge del president el dia abans, dispositiu especial de TV3 als llocs noticiables, matí d’ofrenes florals a l’estàtua de Rafael de Casanova, més ofrenes florals a Sant Boi de Llobregat, una manifestació a la tarda i una ciutadania que es pren el jorn de manera lúdica, que per alguna cosa és festiu i cal aprofitar-ho (llevar-se més tard, anar a la platja, passejar, fer l’aperitiu, dinar a casa d’algun familiar, fer la migdiada, etcètera). En altres paraules: el que succeïa abans del procés.
Cert és que, com diu la dita castellana, «quien tuvo retuvo». És a dir, l’independentisme ha estat tan fort durant anys que algun pòsit hi ha deixat, pòsit que no marxarà així com així i que els seus protagonistes no deixaran que s’escoli pels forats que el temps va deixant. Un exemple: la manifestació independentista de l’11 de setembre de 2005 va reunir 5.500 persones, segons la Guàrdia Urbana. Enguany han estat 60.000, segons la policia local. S’ha multiplicat per 10 el nombre d’assistents. Per no parlar de les intervencions dels polítics nacionalistes davant dels mitjans: ara han estat més abrandades que aleshores, s’usen mots que abans no s’utilitzaven i l’odi al rival s’evidencia a cada frase.
Però si fem la comparativa amb la Diada de 2014, les xifres parlen per si soles: 1.800.000 fa deu anys i 73.000 –sumant les concentracions de Lleida, Girona, Tarragona i Tortosa– la setmana passada. Per entrendre’ns, només un 4 % dels que van anar continuen anant-hi actualment. No hi ha més preguntes, Senyoria.
Ens hem de felicitar col·lectivament d’aquest retorn a la normalitat. Perquè comencem a despolititzar una festa que és de tots i la fem accessible a tota la ciutadania, pensi el que pensi, voti el que voti i tingui el sentiment nacional de pertinença que tingui; i perquè tornem a donar-li un sentit cívic i civil a la jornada, apartant-la dels essencialismes, del misticisme i del messianisme.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam