El passat 28 de juny es van esdevenir 40 anys del primer concert de Bob Dylan a Catalunya. Fou el 1984 i tingué lloc al Miniestadi del Barça, recinte avui inexistent. Dos dies abans havia estat a Madrid, al camp del Rayo Vallecano, essent el primer cop que actuava a Espanya. És a dir, tant en un lloc com en l’altre, la cita amb la història estava servida.
Curiosament, tot i que l’americà ja portava una dilatada carrera –el seu primer èxit, «Blowing in the wind», és de 1962, vint anys abans–, encara no havia trepitjat el nostre país, malgrat que la seva fama era ben palpable entre el jovent de l’època i les bones vendes dels seus discos en donaven fe.
Atès el que representava el de Minnesota –rebel•lia, inconformisme, crítica, hippisme, pacifisme, canvi– no és d’estranyar que el franquisme no facilités cap presència seva a l’Estat ni que cap promotor s’arrisqués a dur-lo aquí. El cas és que ja en plena democràcia, el dictador havia mort quasi una dècada abans, ja podíem gaudir de les seves cançons en viu sense censures ni contratemps.
El recital s’emmarcà dins de l’European Tour, que el portà, a més de Madrid i Barcelona, a Londres, París, Roma, Milà, Berlín, Munic, etcètera. Aquella gira comptà amb un teloner de luxe: Carlos Santana. Més que parlar d’un concert de Dylan, podríem parlar de dos concerts seguits en un mateix vespre. Perquè el mexicà no es limità a fer el paper de pròleg sinó que actuà de manera generosa i prou llarga. És més, a les entrades no hi posava Bob Dylan en lletres grans i Santana en lletres més petites. No, tots dos estaven en igualtat de condicions, amb similar cos de lletra i amb idèntica importància.
L’any abans, 1983, havia tret Infidels; i la presentació d’aquest àlbum li serví d’excusa per al tour del 84. Així doncs, sonaren «Jokerman», «I and I» i «License to kill», de l’esmentat LP.
En aquells temps encara interpretava en públic una bona mostra del repertori que l’havia fet famós i llegendari: «Just like a woman», «A hard rain’s a-gonna fall», «It ain’t me, babe», «Like a rolling stone», «Mr. Tambourine Man», «Knocking on Heaven’s Door», «The times they are a-changing»; temes tots ells que també sonaren aquell dia. Una setlist que posteriorment Robert Zimmerman –el seu nom real– deixà de reproduir al complet en els seus directes, fent alguna excepció de tant en tant amb algunes peces.
L’esdeveniment s’acabà amb el mític i clàssic «Blowing in the wind», amb la inestimable companyia de Santana, qui tornà a l’escenari per tancar una gran nit. Veure junts dos monstres de la música com ells fou realment un moment per emmarcar.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam