Porto setmanes trobant informació de gent feliç, aparentment feliç, que treballa en companyies que ofereixen les majors comoditats: esmorzar, dinar i sopar gratuït, una zona de videojocs, un gimnàs… inclús una casa. Qui no voldria treballar en una empresa així?
DOPALAND és una crítica satírica i dura sobre el món laboral actual, una metàfora del fals positivisme que impregna d’una manera incòmoda aquesta infantilització dels empleats i la manipulació laboral. Però tot això ho fa amb un to còmic i agradable, utilitzant diàlegs de molt enginy i uns personatges vius i gràcils, fent que l’espectador es senti atrapat en la dialèctica entre els dos protagonistes.
De què tracta DOPALAND? Un treballador d’un parc d’atraccions ha fet quelcom realment terrible, una acció que li pot fer perdre la feina en aquesta meravellosa companyia. Aquest home, disfressat de Pandy-Pandy, un ós panda que és la mascota del parc, comptarà amb l’ajuda de la terapeuta de l’empresa.
Adriana Segurado i Felipe Cabezas donen vida de forma magistral a aquest parell de treballadors que, sota un fals somriure, amaguen moltes pors. A més, vull destacar que Felipe Cabezas és el director artístic de la Sala Fénix, una entitat cultural situada al Raval. Ell i l’Isabella Pintani són els encarregats de gestionar aquest emblemàtic espai del barri. L’obra teatral DOPALAND és un exemple brillant de com el talent pot florir en espais teatrals més petits, com la SALA FENIX, i s’exporta aquest talent als escenaris més grans, com La Villarroel. Aquesta transició no sols destaca la importància de les sales de teatre independents en el procés creatiu, sinó que també ressalta el valor de les produccions íntimes i curosament elaborades que poden sorgir en aquests espais.
I finalment em pregunto: esmorzar, dinar i sopar gratuït, una zona de videojocs, un gimnàs… inclús una casa. Qui no voldria treballar en una empresa així?
Albert Salmerón Cojo
Gestor Cultural
@AlbertSalme