L’elevat i incessant nombre de víctimes mortals a Gaza, l’augment dels atacs de Rússia contra Ucraïna o la situació política a Espanya, amb la llei d’amnistia i les seves derivades, ha provocat que altres notícies, que possiblement en unes altres circumstàncies tindrien més impacte informatiu i mediàtic, hagin quedat en un segon o tercer pla.
Una d’elles és la designació de David Cameron com a ministre d’Afers Exteriors del govern britànic. Quan vaig llegir la notícia vaig pensar que era una broma o una innocentada. Però, malauradament, el teletip no era del 28 de desembre. Era una informació veraç.
Sempre he pensat, tant en la vida com en la política, que molt difícilment les solucions vindran dels que han creat el problema. I, en aquest cas, encara menys. Per això, cal preguntar-se si és positiu, des del punt de vista democràtic, que un exprimer ministre que va presentar la seva dimissió per una decisió tan transcendental com la sortida del seu país de la Unió Europea es reincorpori a la primera línia política portant, a més, una àrea que té molta relació amb les conseqüències del Brexit. O, dit d’una altra manera, si és constructiu o responsable que un exlíder polític que va convocar un temerari referèndum sense tenir en compte les conseqüències que se’n podien derivar per a la ciutadania torni a entrar en un dels esglaons més rellevants de la vida pública com si res hagués passat.
David Cameron va encertar-la presentant la seva dimissió, malgrat que aquesta no solucionava, ni de bon tros, el greu problema polític, econòmic i social que tenia per davant la societat britànica. Un problema, a més, que era molt incert atès el seu caràcter inèdit. Ell va expressar que renunciava al càrrec pel fet que havia defensat el “sí” a la UE durant la campanya i que era necessari un lideratge nou per la nova etapa que s’obria, però sempre he pensat que, indirectament, amb la seva dimissió també reconeixia que tot plegat havia estat un despropòsit.
Per tot això, resulta més que contradictòria la decisió de Rishi Sunak de repescar l’exlíder conservador per al seu gabinet. És tota una esmena a la totalitat al camí adoptat per l’exprimer ministre després que es fes públic el resultat de la votació plebiscitària i envia el perillós missatge a la ciutadania britànica (i europea) que en política la responsabilitat i la coherència són elements menors, i que qualsevol decisió o designació val per tal de seguir al capdavant d’una administració pública. Potser aquesta és la part més trista de la pel·lícula. I és que Cameron ha estat repescat en un intent desesperat de Sunak de revertir unes enquestes que situen l’actual líder laborista, Keir Starmer, com a favorit en uns eventuals comicis generals. No és d’estranyar que sigui així veient el mal estat dels serveis públics bàsics. Mal estat, per cert, al qual hi han contribuït les erràtiques polítiques econòmiques i d’austeritat dels diferents governs conservadors i el propi impacte de la marxa del país de la UE. Sense anar més lluny, fa uns dies el diari The Guardian publicava una enquesta que, entre altres qüestions, assenyalava que un 40% de la ciutadania creu que el Brexit ha empitjorat els salaris o que un 47% pensa que ha tingut efectes negatius sobre el sistema de salut. Així mateix, únicament una de cada deu persones defensa que la sortida de les institucions comunitàries ha millorat la seva situació econòmica personal.
Tot això, a més, sense tenir en compte la derivada a escala europea que va tenir la mera convocatòria del referèndum per part de l’exprimer ministre britànic. La mesura i, posteriorment, el seu resultat van ser fortament aplaudits per nombrosos líders nacional-populistes i eurofòbics, que van aixecar la bandera del Brexit als seus països i van posar sobre l’agenda política la necessitat que té la ciutadania dels seus estats de votar en un referèndum sobre si vol seguir formant part o no del projecte europeu.
En definitiva, Sunak ha pres una decisió molt difícil d’explicar al conjunt de l’opinió pública, fet que pot acabar d’enfonsar un partit, el conservador, que porta més de 13 anys al poder. Si és un error o un encert ho determinaran els electors a les urnes, però el que està clar, a hores d’ara, és que una majoria de la població britànica veu la sortida de la UE com un error. És un element (més) a tenir en compte de cara a les eleccions europees si col·lectivament volem evitar repetir errors del passat i que forces euroescèptiques determinin, a partir del juny, el futur del continent.
