Les eleccions al Parlament Europeu de l’any que ve són, segurament, les més importants de les darreres dècades. En joc hi ha moltes qüestions, però la més important és si els democratacristians i els conservadors imprimeixen un gir en les seves aliances i reemplacen els socialdemòcrates, com els socis amb qui pactar les principals institucions continentals, per formacions ultraconservadores que, no oblidem, qüestionen els drets de les persones migrades i de les minories polítiques i socials i que volen desmuntar el projecte europeu. En altres paraules, la dreta tradicional haurà de decidir definitivament si de gran vol ser Angela Merkel i Donald Tusk o bé Alberto Núñez Feijóo i Manfred Weber.
Precisament, la investidura de Tusk com a nou primer ministre polonès ofereix una escletxa d’esperança en el sentit que demostra que és possible una dreta democràtica que defensi l’estat de dret, la separació de poders, el projecte europeu, les minories democràtiques i els drets fonamentals. Tanmateix, més enllà de l’actitud dels dirigents democratacristians alemanys i dels conservadors polonesos, resulta, malauradament, quelcom excepcional que un partit de dretes europeu posi un cordó sanitari a una formació ultraconservadora. És cert que els partits progressistes i d’esquerres han de reflexionar sobre com és possible que antics electors seus ara votin a aquest tipus de forces polítiques. Però qui ha obert de bat a bat les portes de governs i d’institucions a formacions ‘ultres’ ha estat la dreta clàssica. Sense anar més lluny, mentre Alberto Núñez Feijóo felicitava el nou president polonès a través d’X, el PP mantenia tots i cadascun dels seus acords municipals i autonòmics amb Vox, formació homologable a la candidatura polonesa Llei i Justícia, precisament a la qual Tusk ha desallotjat del poder pel seu discurs xenòfob, els seus tics autoritaris i les seves polítiques il·liberals.
Per altra banda, és un fet que després de no aconseguir els suports necessaris per a la seva investidura ara Núñez Feijóo intentarà convertir els comicis europeus en un plebiscit sobre la llei d’amnistia i, per tant, sobre Pedro Sánchez. Ho vam veure la setmana passada en el debat entre el president espanyol i Manfred Weber. En cas que al líder del PP l’estratègia li sortís bé es tractaria d’una victòria domèstica i efímera, ja que aquest fet no evitaria la gran decisió que ha d’adoptar també el partit conservador espanyol, i que no és altre que si participaria d’un repartiment institucional amb figures polítiques com Orbán, Meloni o Le Pen en cas que els números li ho permetin. I és que el verdader plebiscit que haurà de respondre la dreta democràtica en les properes eleccions europees és aquest: ‘sí’ o ‘no’ a l’extrema dreta. O, dit d’una altra manera, ‘sí’ o ‘no’ a més Europa.
Està demostrat que l’europeisme és incompatible amb el nacionalisme i l’extremisme. Tant de bo les formacions conservadores i democratacristianes optin per posar un cordó sanitari europeu als grups polítics ultres. En cas que no ho facin, aleshores caldrà un acord molt ampli entre la resta de candidatures per evitar tornar a un continent dividit i enfrontat per motius de llengua, religió, cultura o raça. Ens hi juguem molt. Massa, afegiria. En un món tant interconnectat, la Unió Europea ha de continuar sent aquest espai sense fronteres i on ciutadans i ciutadanes de diferents països hem decidit unir el nostre futur col·lectiu perquè hem entès que només des de la unitat i el diàleg és possible construir un futur amb pau i millor per a les properes generacions.
