Llegir o escoltar notícies per estar al dia, per saber què està succeint, per poder tenir un més gran coneixement que permeti saber més, analitzar i situar no es un exercici que resulti agradable sempre. Diàriament hi ha massa drames humans, terribles fets que prenen forma d’assassinats, de maltractaments. Violència i imposició del suposadament més fort sobre el més feble.
No us amoïneu, no diré res de les més de la trentena de guerres que estan obertes en fronts arreu del món. Tampoc diré res dels maltractaments entre homes i dones, físics o psicològics.
Em centro en la meditada reacció que ha tingut la Conferència Episcopal davant dels abusos que sistemàticament es van anar produint, en nombre elevat, pels membres de l’església catòlica en l’àmbit de l’ensenyament i de tota competència que tenia en el lleure o en el coneixement d’oficis dels alumnes que les famílies els hi ha confiant al llarg del temps.
No és només el càstig físic, com els produïts amb regles de fusta des dels dits a d’altres parts del cos com esquenes o fins i tot al cap. No, el poder dels eclesiàstics ha anat molt més enllà traduint-se en vexacions físiques, unes humiliacions que les víctimes no sabien com afrontar -qui els escoltaria, qui s’afrontaria als religiosos?- i que van patir tant temps que mai han pogut oblidar, que no han pogut trobar-se còmodes amb el seu propi cos ni amb les relacions físiques amb d’altres persones.
Amb un papat clarament en contra dels continus silencis amb què s’han anat tapant i amagant aquestes situacions de violència física i mental practicada en menors d’edat que mai van donar el seu consentiment i que fins i tot, per desconeixement propi de certes edats, ni sabien a què s’havien de trobar, des del món laic traduït en la figura del Defensor del Poble han posat fil a l’agulla, investigant entre les ordes religioses, entre les parròquies, en tot l’àmbit eclesiàstic en què han pogut entrar per acabar donant una xifra esfereïdora: són més de 400.000 persones les que han patit aquests abusos.
Oh sorpresa o potser no tanta sorpresa. La Conferència Episcopal amb el seu cardenal al front, ha fet declaracions públiques. Però no ha acabat d’assumir la magnitud del problema, del seu abast real. Per ells, tot és tan senzill com dir que les xifres són inflades, són exagerades i que els seus càlculs no arriben ni a la meitat. Per acabar-ho d’arrodonir, els maltractaments es produeixen majoritàriament en els domicilis particulars. Aquestes afirmacions no deixen de ser expressions d’autodefensa que vulgarment qualifiquem de barata i que humanament són inacceptables.
No cal que s’ultrapassi una xifra de cinc zeros, amb xifres d’un sol zero és més que suficient per haver de confessar penediment, entornar el mea culpa. I prendre accions a escala humana i a a escala real del mal provocat. Amb discursos com el pronunciat pel cap de la Conferència Episcopal es veu la profunda distància en què es troben de les persones i de la realitat. Després no s’estranyin que el nombre de parroquians no sigui el desitjat. Una persona pot ser creient però evitar la pràctica comunitària de la seva confessió. No es pot ser prepotent i presentar a la vegada arguments defensius que cauen pel seu propi pes. Les víctimes tornen a ser humiliades, fins a quan?
Carme Grandas
Historiadora de l’art
