Fa uns dies, la periodista Diana Silva va publicar un article sobre l’horari continuat als instituts destacant els aspectes negatius que té aquest horari per a la salut de l’adolescència. Des que l’any 2012, que el Departament d’Educació va autoritzar la jornada continuada a la secundària i gairebé tots els instituts es van acollir, no s’ha revisat mai. Experts en educació i en l’àmbit de la salut han posat en dubte els beneficis d’aquesta experiència. L’autorització va venir de la mà de la consellera Irene Rigau i serà una altra consellera, Anna Simó, la que vol encarregar un estudi per valorar els pros i els contres d’aquesta modalitat.
Per fer una mica de memòria, recordem que l’aplicació del canvi d’horari va passar en temps on manaven les retallades. Significava un estalvi considerable. I la reutilització d’uns espais tan minsos en les instal·lacions dels instituts. Tot eren avantatges.
Com era d’esperar, uns dies més tard Xavier Díez va publicar un altre article de signe contrari, destacant totes les lloances del món per aquesta organització. Ni tot és un desastre absolut, ni tot és una meravella celestial.
L’article de la Diana destacava l’opinió dels experts i com a negatiu: la càrrega lectiva diària i el començament de les classes molt d’hora. Exposava que aquest horari és una anomalia a Europa, però no és ben bé així. Aquí es fan més vacances i, per tant, més hores lectives diàries. A Europa tenen horari continuat amb una aturada per un petit dinar i surten una mica més tard amb la panxa més plena. Proposa que l’horari s’ajusti als ritmes circadians dels joves i proposen que podrien començar cap a les onze del matí, sense cap especificació més, tota una ocurrència… L’article del Xavier assenyala moltes virtuts: disminució de la conflictivitat a les aules, menys abandonament escolar, menys absentisme… I compara les hores amb Europa i explica les diferències. És qüestió de reformar el calendari escolar.
Consultats els meus experts de capçalera, destaquen que, ja que s’hi posen després de tants anys sense cap avaluació horària, paga la pena fer-ho amb calma i valorant totes les variants possibles. No és qüestió d’antuvi posicionar-se a favor d’un o d’altre model. Es tracta de trobar solucions que haurien de passar per la diversificació horària en funció del clima, del territori i altres consideracions. No és el mateix l’alumnat que viu a pocs metros de l’institut que els que han d’anar amb transport escolar que significa, de vegades, hora i mitja o dues hores més i dinar a hores més intempestives. En aquests casos haurien de sortir dinats del centre. L’organització de temps d’esbarjo també podria ajudar. Segur que es troben respostes més compatibles que millorin totes aquestes deficiències. Potser és una oportunitat excel·lent per posar el sistema educatiu al mapa d’Europa com un dels millors per haver trobat múltiples solucions a les demandes escolars.
No s’hauria de deixar escapolir l’ocasió per beneficiar l’alumnat i les famílies. I ja posats, podrien acordar amb els agents socials uns horaris laborals més compactats que facilités més coincidència familiar.
Tota modificació valorada amb diversitat de veus i de consideracions pot conduir a l’excel·lència. És hora d’introduir les modificacions oportunes amb la participació de TOTA la comunitat educativa.
Finalment, realçar les sospites del Xavier, que darrere d’aquestes motivacions pot estar el sector empresarial de menjadors escolars. Si la primera modificació fou per retallar serveis, la motivació actual, insinua l’autor, podria ser per introduir les empreses de càtering als instituts.
Que guanyi la qualitat educativa.
