Si fa unes setmanes, en aquesta mateixa secció, parlàvem d’Elton John a propòsit dels 40 anys de Too low for zero, avui tornem a parlar d’ell però arran del 50è aniversari de Goodbye Yellow Brick Road, LP que sortí a la venda el 5 d’octubre de 1973.
D’entrada s’ha de dir que es tracta d’un àlbum ambiciós. En el seu moment, en format vinil, es venia com a disc doble; actualment, en format CD, es troba condensat en un sol disc.
Conté 17 cançons, algunes de les quals han passat a formar del repertori dels great hits del britànic i les tocava habitualment en els seus concerts, com ara «Candle in the wind», «Bennie and the Jets», «Goodbye Yellow Brick Road» (que dona títol al disc) i «Saturday night’s alright for fighting».
Menció a part mereix «Candle…» ja que és un tema dedicat aleshores (1973) a Marilyn Monroe i que anys després (1997) agafà una nova volada en dedicar-li a Lady Di. Per a Elton, tant la vida d’una com de l’altra foren com «espelmes contra el vent», persones incompreses, amb idees pròpies i que volien canviar-ho tot.
És un disc que amb tants títols es permet fer-lo variat: melangia, un pèl de jazz, ritme… Des de la tristesa de «I’ve Seen That Movie Too» fins a la marxa de «Your sister can’t twist (but she can rock ‘n roll)». Per a gran part de la crítica i entre els seus fans és considerat el seu millor disc, cosa gens estranya si en fem una escolta. El propi cantant el té en alta estima. Així doncs, a la gira de comiat, esdevinguda enguany i que feu aturada a Barcelona dues nits seguides, la titulà Farewell Yellow Brick Road, canviant el goodbye (adeu) per farewell (fins sempre); i la portada del disc es reproduïa a les entrades, als cartells i a l’escenari.
Elton ha deixat els escenaris, sí, però ens ha donat un llegat immens de 30 discos, d’entre els quals Goodbye Yellow Brick Road brilla amb llum pròpia.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam