El passat 11 de setembre es van esdevenir 50 anys del cop d’estat d’Augusto Pinochet contra el règim democràtic xilè, encapçalat pel president Salvador Allende. Aquell dia i els posteriors va produir-se una repressió brutal que va consistir en la desaparició de nombrosos progressistes, en l’empresonament de milers de persones, en la tortura de militants o simpatitzants dels partits d’esquerra, i en l’assassinat de centenars d’homes i dones. El cantant Víctor Jara passà per aquest quàdruple calvari: primer va desaparèixer, després fou empresonat i torturat i finalment fou assassinat.
No queda clar quin dia el mataren, doncs no es feien autòpsies ni registres, i els cossos s’amuntegaven sense criteri. Un fet fortuït va provocar que Jara fos identificat i salvat de la fossa comú. Les seves restes foren dipositades en un nínxol amb el seu nom. A l’esmentat nínxol hi consta 14 de setembre de 1973, data en què se suposa que morí, tot i que en alguns àmbits es parla del 16. Estava a punt de complir els 41 anys.
Des d’aleshores Víctor Jara ha esdevingut un símbol més polític que cultural, un sinònim de llibertat, rebel·lia i antifeixisme, valors molt preuats i estimats. Però Jara, a part d’això, fou un artista amb totes les lletres. És popular com a cantant, doncs ens queden les seves cançons i els seus discos. Però cal recordar que tingué una important etapa com a director teatral, més o menys entre 1959 i 1967. Dirigí diverses obres i girà arreu del món, sobretot per Amèrica del Sud.
Tot i el seu vincle amb la música, no tingué formació acadèmica. Si sabia tocar la guitarra fou perquè la seva mare li ensenyà. Això sí, s’interessà pel folklore xilè, pels seus cants i les seves danses. Els seus temes estan impregnats d’aquesta tradició, d’aquestes arrels. Fou la prestigiosa Violeta Parra qui, en veure les seves aptituds, l’animà a llançar-se a la cançó i a la música.
Les seves composicions estan sovint protagonitzades per obrers, per camperols, per miners; per treballadors, en definitiva. Les seves lletres són crítiques amb els poderosos, amb els terratinents, amb els explotadors. Així doncs, alguns crítics l’encasellaren com a membre de la «cançó protesta», etiqueta que a ell mai li agradà, doncs amagava el talent, el coneixement, l’esforç, la vàlua.
Fou molt actiu publicant LPs, un a l’any: Pongo en tus manos abiertas (1969), Canto libre (1970), El derecho de vivir en paz (1971), La población (1972) i Canto por travesura (1973). Del seu cançoner destaca «Te recuerdo Amanda», la seva peça més popular, famosa i coneguda, de la qual Raimon feu una versió en català. El repertori de Jara segueix amb «Pregaria a un labrador», «Las casitas del barrio alto» (traducció al castellà de «Little boxes», de Pete Seegers), «Preguntas por Puerto Montt», i «A desalambrar», per citar-ne només unes quantes. Cal agrair als grups Quilapayún i Inti-Illimani que des d’aleshores, i fins i tot des de l’exili, hagin difós la música de Jara, fent de fil conductor entre el 1973 i l’actualitat,
Passades aquestes cinc dècades, seguim recordant la seva figura, no sols com a icona sinó també com a home de cultura que portà el teatre, la poesia i la cançó a tots els racons on va poder, sense que els diners fossin una trava per accedir-hi.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam