A l’assaig El temps esquerp l’exlíder polític Raimon Obiols hi afirma, parlant de la situació política general, que “voldria una aliança efectiva entre els optimistes de la voluntat i els pessimistes de la intel·ligència” i hi afegeix que “voldria que guanyessin els que solen perdre.” La segona frase m’ha vingut en ment aquests dies veient les devastadores conseqüències del terratrèmol del Marroc i llegint l’actualització periòdica de les xifres de víctimes mortals. Malauradament, i voldria recordar-ho, ja són més de 2.000 persones les que hi han perdut la vida.
Recordo fa menys d’un any l’alegria i les celebracions de la ciutadania catalana d’origen marroquí quan va veure que la seva selecció havia arribat a les semifinals del Mundial de futbol masculí. Els carrers i les places dels diferents pobles i de les diferents ciutats es van omplir d’entusiasme i felicitat per festejar una gesta que clarament superava el terreny esportiu. D’una banda, suposava que el país s’havia convertit en un dels quatre millors del món en l’esfera futbolística i, en conseqüència, que s’havia guanyat, ni que fos per un breu lapse de temps, un lloc entre els millors del món. És sabut que l’esport i, sobretot el futbol, com un dels grans atractius i tradicions universals, pot projectar molt més un país que una decisió política, una millora econòmica o un avenç científic. I els jugadors marroquins i la ciutadania d’aquest estat del continent africà no van desaprofitar l’ocasió.
Per altra banda, i agafant la frase d’Obiols, l’heroïcitat esportiva marroquina enviava un missatge molt clar a la resta del planeta: els que solem perdre (en l’àmbit econòmic, social, polític…) també volem guanyar. I això és el que van fer. Van vèncer. Però, per desgràcia, ha estat una victòria efímera. Tan efímera que ja ningú en parla. I és que divendres passat el país va tornar, si és que realment en algun moment n’havia sortit, entre els països que solen perdre. Paradoxalment, però, que pugui tenir opcions de tornar a guanyar dependrà, en bona part, dels països occidentals i, molt especialment, dels que formen part del continent europeu. La reconstrucció del Marroc o, millor dit, de les regions més afectades del país, no pot quedar en promeses i s’ha de convertir en una realitat perquè l’estat nord-africà, aquesta vegada sí, guanyi de forma definitiva i tingui un futur més pròsper.
