No m’agrada el futbol. No he vist mai un partit més enllà d’algunes mirades furtives a alguna cadena buscant algun entreteniment. El dia del mundial femení vaig acompanyar a la meva neta (jugadora de futbol) a veure el partit en una pantalla gegant. Vaig patir. Quan faltava poc per acabar, em vaig retirar i pel camí vaig sentir els crits de victòria. Em vaig alegrar. Vaig pensar el que els hauria costat arribar a ser les millors i que segur que ningú els havia regalat res. Tenim experiència.
Quan passaven alguna notícia de les jugadores per la tele sempre mirava les actituds dels entrenadors i pensava quantes coses hauran d’aguantar. Van passar poques hores perquè el president de la RFEF, aquestes alçades no cal explicar el significat de les sigles, espatllava la victòria, la celebració de les jugadores per posar l’èmfasi en el seu comportament. M’estalvio tots els detalls revelats per les teles. I començava el serial de l’assemblea que tenia a tot el país en suspens i pendent de veure en directe la dimissió del nefast president. Pocs sabien que no pensava dimitir. L’assistència, la justa, amb una col·locació obligatòria i uns aplaudiments gairebé de tots els assistents. Llàstima que els aplaudiments no siguin delicte. Molts assistents pensaven que era un tràmit i potser es guardaven les opinions per a després, quan tinguessin el president el sac, lligat i ben lligat i que no pogués exercir l’imperi del terror. En acabat ve tot el que ja sabem: la resolució del TAD (quant trigava tant, vaig pensar que les coses anaven pel pedregar, però no, anaven amb concordança amb la llei. La nova llei de l’esport no té desenvolupat el reglament, i per tant la sentència és ajustada a la llei del noranta. Ara, cal buscar altres línies d’actuació per aconseguir la inhabilitació total.
Durant aquests dies ha cridat l’atenció les absències, els silencis i les declaracions: la manca de solidaritat dels jugadors. De l’esport en general. L’actitud del Barça. Algunes alabances de la feina del president…, en resum el tema està força complicat i ha sortit a la llum els interessos econòmics vinculats a les lleialtats.
I per acabar-ho d’adobar, la roda de premsa del seleccionador masculí va posar la cirereta al pastís: no es veia en cor d’explicar-se i demanava perdó i comprensió, comprensió que no s’ha tingut per a la Jennifer. Amb la morterada que es gasten en sou i els diners que manega la federació podria destinar la quantitat necessària per ampliar les competències comunicatives i socials dels equips tècnics. Enfront aquestes mancances, ha destacat el discurs d’Aitana Bonmatí quan recollia el premi a la millor jugadora amb paraules d’agraïment i record cap a la Jennifer sense oblidar les reivindicacions per una societat més igualitària al costat d’un altre premiat, seriós, molt seriós, potser no entenia el missatge de l’Aitana.
Han hagut de passar quinze dies perquè la selecció masculina llegís un comunicat condemnant l’actitud del president de la federació, potser perquè no els preguntin res més i els deixin entrenar. Ni una paraula de suport per a la Jennifer. La Federació ha dimitit el seleccionador i Montse Tomé serà la nova seleccionadora. La Jennifer Hermoso ha denunciat davant la Fiscalia a l’entrenador pel petó no consentit. I continuaran apareixent notícies relacionades amb el tema. Ningú sabia res de totes aquestes anomalies? No m’ho crec. Hi ha més responsables.
A moltes ciutats, les mostres de solidaritat no s’han fet esperar. A Barcelona dilluns d’aquesta setmana a la plaça Sant Jaume, força plena.
Finalment, no oblidem la injustícia més gran: la diferència salarial pendent de resoldre’s. Les jugadores van reclamar que o canvien algunes coses o no tornaven a jugar. Són suficients els canvis o cal una renovació més profunda del món de l’esport. Són les millors jugadores i estan en vaga.
