EL MITE DE LA GITANA FETILLERA

“Era una belleza extraña y salvaje, una cara que sorprendía al principio, pero que no se podía olvidar”

Prosper Mérimée    

Carmen és òpera. Carmen és novel·la.

Carmen és un mite.

La femme fatale. La gitana fetillera. La passió. La llibertat. El llibertinatge?

No admet adjectius perquè els és tots.  

Carmen. Qui l’engendra?

Prosper Mérimée va publicar Carmen el 1845. L’origen és una història que Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III, va explicar a l’esciptor. Més tard, aquesta novel·la serviria d’inspiració a George Bizet per escriure l’òpera, que data de 1875. Mérimée és, doncs, el pare de la criatura. Si bé podríem dir, penso, que el mite s’ha expandit més gràcies a l’òpera de Bizet que no a la novel·la de Mérimée.  

He llegit i rellegit Carmen, un clàssic entre els clàssics; un mite que ha perdurat fins els nostres dies i que ha estat interpretat i reinterpretat diverses vegades; de fet es calcula que només en televisió i cinema se n’han fet més de 50 versions. Recordem, per exemple, la de Carlos Saura (basada tant en el llibret de l’òpera com en la novel·la) o la de Vicente Aranda del 2003 amb Paz Vega en el paper de Carmen (aquí us en deixo el making off). Si en voleu saber més, d’algunes de les interpretacions que se n’han fet en cinema, teatre, moda, pintura… us recomano que llegiu aquest article d’Eduardo Mesa Leiva a La Vanguardia.  

Carmen. És una novel·la antropològica? Està plena de tòpics? És una novel·la passional? Avançada al seu temps? De nou, classifiqueu-la com vulgueu, però us recomano que la llegiu –si no ho heu fet mai- i que la guadiu sense estereotips preconcebuts. El dibuix dels personatges, la passió desbordant de la història i aquesta criatura literària que ha traspassat totes les fronteres tenen els ingredients perfectes per enganxar-nos.  

Perquè la Carmen de Mérimée, una novela curta, de quatre capítols -si bé ens quedem gairebé sempre només amb el tercer-, ens relata la vida i l’existència dels gitanos del sud d’Espanya des del punt de vista d’un forani; una vida que coneixem a través de Carmen i Don José. Don José, un militar navarrès que decideix apropiar-se de l’incontrolable, és a dir, de Carmen. Carmen, que per damunt de tot és mestressa de la seva vida i del seu destí i no accepta que ningú la governi. Ell se n’enamora perdudament, i l’atracció fatal que exerceix en ell la dona, la passió desenfrenada, la necessitat de posssessió, el duran per mal borràs: «Era una belleza extraña y salvaje, un rostro que al pronto extrañaba, pero no se podía olvidar. Sobre todo, los ojos tenían una expresión voluptuosa y feroz a la vez que no he encontrado después en ninguna mirada humana». Els ulls de Carmen, sempre els ulls: «Sus ojos se inyectaban de sangre». Uns ulls que no li deixaran veure, fins al final, quan la tragèdia ja és comnpleta, com aquesta “filla del diable”: «Mentía, señor, siempre ha mentido. No sé si esa chica ha dicho en su vida una sola verdad; pero cuando hablaba, la creía: era más fuerte que yo».  

Si us esteu plantejant lectura per aquest estiu, Carmen és una bona candidata, apta per dur a la platja, a la muntanya, a poble o a ciutat. I si llegiu en francès, no us perdeu la preciosa versió il·lustrada, i interpretada, que n’ha fet Benjamin Lacombe: «La Carmen que el francés Prosper Mérimée creó en 1845 y la que Georges Bizet convirtió en ópera en 1875 se “revela” contra su propio creador de la mano del ilustrador Benjamin Lacombe, una “profunda feminista” que “atrapa” y seduce como las arañas a través de la tela que teje por el libro», com llegim en aquest article de Málaga hoy.  

En aquest darrer Kwel de la temporada (ens prenem el mes d’agost de vacances) us volia escriure sobre aquest llibre que forma part de mi, que m’ha marcat i que encara avui continuo rellegint. M’agradarà saber què en penseu.  

Que tingueu molt bon estiu!!!  

“Carmen simboliza la liberación de la mujer y refleja el ideal romántico del siglo XIX” (Llegenda que hi ha a l’estàtua de Carmen davant la plaça de toros de La Maestranza de Sevilla)

Iolanda Pàmies Rimbau

Periodista i escriptora

@iolandapamies



Deixa un comentari