La pregunta et ve al cap només veure’ls: No han trobat res millor? És tot el que tenen?
Els populismes van estenent-se arreu. Com taca d’oli, fàcil d’enllardar-te i difícil de treure, És un estil fàcil d’adaptar a les circumstàncies actuals, un cercle viciós és el seu hàbitat natural: Combinació de la promoció de falses expectatives (“si vols, pots”) i aparent (que no certa) sobreprotecció (la Generalitat respon), que després no es compleixen, havent deixat a la persona amb el cul enlaire i sense els recursos que una cultura de l’esforç i l’honestedat amb un mateix li hagués aportat. La cultura hedonista vigent, des del pàdel a la tele, no deixa temps per a la reflexió. L’opinió, el vot!, se l’emporta el primer que aconsegueix un breu instant a les orelles o les oïdes del ciutadà o ciutadana.
Tot això està molt bé: el populisme és una manera tramposa d’atraure vots per assolir el poder. Però la pregunta segueix aquí: per què hi instaura personatges tan ineptes? No hi havia ningú més?
Ho constatem en tots els àmbits: la idea, legítima, encomiable, d’una Catalunya gestora del seu destí, va ser malbaratada per uns sapastres pujats al tren de la pressa. I encara en patim les conseqüències en el dia a dia, i malauradament els seus efectes es perllongaran en el futur. On seríem si s’hagués prescindit de les posturetes, dels gestos cap a un món que prou feina en resoldre els seus propis problemes, de les performances i les passejades en olor de multituds? On seríem si tota l’energia emprada, temps, diners, enginy, s’hagués posat al servei d’aconseguir un país més unit, solidari i pròsper? On seríem amb uns governants, independentistes o no, eficaços? El que no obsta perquè, en paral·lel, hi hagués hagut un debat, un treball de fons, que aclarís, als polítics primer i a la població després, què vol dir independència en l’Europa del segle XXI, quins costos tindria i, i en el cas de ser assolible i s’acceptessin els factors negatius, es plantegessin unes vies, democràtiques i no sectàries, d’arribar-hi.
A Espanya, la idea que s’anava massa lluny en repartir la riquesa, en posar un cert límit als exagerats beneficis d’uns pocs, ha poat en marxa la maquinària per trinxar les institucions i els drets assolits. Però no sempre, i en aquest cas es fa força evident, qui serveix per cridar, menystenir, enganyar, serveix després per portar el país endavant. A les barrabassades d’en Rajoy, (una de les pitjors: el menyspreu al fet català), afortunadament, ha seguit una època de gestió força eficaç, malgrat la difícil i poc apresa cultura de coalició. Però ara, l’amenaça no només és una dreta envalentida que fa bandera de derogar un munt de lleis de caràcter social que tan positives han estat fins ara, sinó també el risc de l’accés al poder d’uns personatges que, fins i tot amb bona voluntat se’ls pot titllar, com a molt, de mediocres. És possible que Feijoo no causi riota si s’atreveix a fer un viatge institucional a l’estranger? Serà exportable la política cultural que desenvolupi a València un torero retirat? Quin cost no es patirà quan Europa no accepti les atzagaiades negacionistes com la de Doñana?
Ja no parlem de protegir la banca, desprotegir la dona o deixar d’obrir les fosses dels crims franquistes, amb tot això ja podem comptar-hi si guanya la dreta extrema i sense complexos, descarada i prepotent, el 23 de juliol vinent. Parlem de la creació d’una intencionada atmosfera de menyspreu fins i tot pel perfil i capacitats dels seus candidats que s’ocuparan de limitar els avenços socials, està en el seu ADN, però amb nombrosos danys laterals, que portaran al desprestigi de les institucions, que ens seran imprescindibles si volem continuar regulant la convivència en un marc democràtic.
Una papereta, si us plau, per mirar d’aturar l’accés al poder de simples esbirros maldestres, que no és que vulguin fer mal al poble, simplement l’ignoren, el menystenen, procurant, això sí, treure-li tot el suc. Fins a la inanició.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”