El vot de la ciutadania en una democràcia respon a percepcions, visions i conviccions molt diferents. En molts casos, fins i tot, contraposades. Per això, els bons polítics són aquells que, més enllà de gestionar correctament els recursos públics de la seva comunitat, són capaços d’harmonitzar interessos i perspectives antagòniques per tal de cercar una sèrie de mínims denominadors comuns que garanteixin la convivència i el benestar social. No és res que sigui extraordinari. Tanmateix, en els temps polítics convulsos actuals s’està convertint en quelcom cada com més fora de lloc i més elogiable.
El cas de la Comunitat Valenciana, en aquest sentit, és força paradigmàtic. La ciutadania d’aquesta autonomia, durant aquesta passada legislatura, ha tingut un govern que ha estat capaç d’obrir un camí polític caracteritzat per la suma i l’entesa entre diferents i pel respecte al pluralisme com a via per avançar col·lectivament. Ximo Puig ha buscat reunir a la societat valenciana al voltant d’un projecte ampli que parteix de la convicció que les identitats i les llengües sumen, que es governa millor des de l’acord, la descentralització, la cooperació i la col·laboració i que és possible –com deia a l’inici- buscar punts comuns en visions contraposades o antagòniques. A més, i no és menor, les dades econòmiques i d’inversions avalen la seva aposta política. En ocasions, fins i tot, la inestabilitat i la manca d’un lideratge fort a casa nostra ha provocat que la Comunitat Valenciana s’hagi endut projectes econòmics i empresarials molt potents com ara la gigafactoria de Volkswagen.
Qualsevol lector que estigui llegint aquestes ratlles podria pensar que, d’acord amb els resultats electorals, la ciutadania valenciana ha suspès la gestió de l’executiu de Ximo Puig. No comparteixo aquesta anàlisi: el president valencià sortint ha sumat 4 escons més que en els comicis de 2019 i ha estat el marc polític de la campanya (promogut sobretot pel PP amb tota la polèmica de les llistes de Bildu) i la divisió de les forces de progrés que es troben a l’esquerra del PSPV el que ha impedit la reedició del Pacte del Botànic.
En tot cas, és evident, després de l’acord de PP i Vox, que el que li espera a la societat valenciana en els propers és 4 anys no augura res positiu i que probablement la convivència –un dels pilars més importants en una societat democràtica- es vegi fortament afeblida. En aquest context és molt possible que la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana es donin, un cop més, l’esquena. És cert que el fet que Vox formi part del govern valencià ho canvia tot, però també és una realitat que en els darrers anys els diferents governs independentistes han fet molt poc cas a les propostes federals i als gestos de fraternitat de Ximo Puig cap a les institucions catalanes. Hauria estat molt més intel·ligent, des del punt de vista polític, que Pere Aragonès s’hagués sumat a un front amb les Illes Balears i la Comunitat Valenciana per mirar de resoldre conjuntament qüestions compartides (com l’infrafinançament autonòmic) que no pas l’articulació d’un ‘front democràtic’ (és més aviat un eslògan electoral del qual, a més, se’n desconeix la lletra petita). Veurem que passa en les properes setmanes i en els propers mesos, però de les poques certeses que tenim en l’actualitat és que Catalunya ha perdut un aliat i una oportunitat d’or per sumar esforços i liderar transformacions que ens haurien permès passar de la inèrcia a l’acció.
