El 30 de maig de 1983, ara fa quaranta any, sortia a la venda Too low for zero d’Elton John. Va ser un àlbum que va gaudir d’un notable èxit gràcies, entre d’altres coses, a uns videoclips molt ben elaborats. Amb aquest LP Elton va voler aixecar la mà i reivindicar-se, com dient «ep, que soc aquí». De fet, el gran hit que va sortir d’aquest disc fou «I’m still standing», que traduït al català vol dir, més o menys, «encara estic dempeus». Tot un missatge per a navegants. Altres èxits que en varen sortir foren «Religion», «I guess that’s why they call it the blues», «Kiss the bride» i «Too low for zero», que dona títol a l’àlbum.
A tot això, la dècada dels 80 ja havia començat i havia obert la porta de les discogràfiques a representants de la new wave, del synthpop i del funk com Spandau Ballet, Duran Duran, Orchestral Manoeuvres in the Dark, etcètera. Aquests grups anaven tenint èxit paulatinament i ocupaven llocs en els top ten. Amb Too low… ens recordà que ell ja era una estrella als 70, deu anys abans. Es veia amb forces per continuar formant part de la Champions League del rock britànic, una categoria que ha mantingut fins els nostres dies. Elton, sense renunciar a la seva veu, al seu piano i al seu estil, es nodrí dels nous sons vuitanters per crear aquell disc. Sobretot després de dos LPs de perfil baix com foren Jump up! i The fox.
De fet, quatre dècades després de la seva sortida al mercat, en els concerts de comiat del passat 22-23 de maig al Palau Sant Jordi van sonar dues cançons de TLFZ, ja esmentades abans: «I’m still standing» i «I guess that’s why they…», senyal de la importància que el propi artista dona a aquest disc que avui comentem.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam