EL PI DE LA PLAÇA DEL PI

D’acord amb la tradició celta, cada arbre té una història oculta, llegendària per narrar, i aquesta asseveració és útil pel pi de la plaça del Pi, ja que explicaria un dels orígens que popularment se l’hi atribueixen. Una llegenda medieval explica com el gegant Farell, habitant de les muntanyes circumdants a Caldes de Montbui, emprava un pi per mantenir-se dret. Sabedor que el senyor de Barcelona, el gegant Mustafà, havia segrestat una pubilla tancant-la intramurs, en Farell demanà d’entrar a Barcelona per alliberar-la. Com que en Mustafà no l’hi feia obrir les portes de la ciutat, en Farell va llençar-hi per damunt de la muralla el pi que duia de suport i aquest va caure justament a la plaça del Pi, en el lloc on avui encara trobem el nostre arbre.

Aquesta narració va donar peu a una cançó infantil, d’origen també popular, que parla del gegant del pi i del gegant de la ciutat. De la seva existència sabem que durant la processó del Corpus de l’any 1424 van sortir dues figures plegades: la del rei David junt amb la d’un gegant, en clara al·lusió a l’episodi bíblic de David i Goliat. La següent referència documentada és la sortida dels gegants en la processó celebrada el 1601 quan es va canonitzar Ramon de Penyafort (c.1185-1275), autoritat medieval en el camp jurídic de la que n’ha quedat constància en el Dietari de Barcelona. Val a dir que el gegant del pi era l’únic gegant que tenia l’església de Santa Maria del Pi i també era l’únic del Consell de Cent, l’òrgan de govern de la ciutat.

Des del punt de vista de la història moderna, actualment podem veure a Barcelona un pi, diversos cops replantat, prop d’on existia una pineda propera al perímetre de la muralla romana, de la que al segle XIII encara en restava algun exemplar que donava nom a l’indret, amb pins originaris de l’Àsia Menor i del mar Mort importats pels exèrcits romans al llarg de les seves campanyes, deixant així un llegat d’extensions de pinedes per arreu necessàries per proveir de fusta, aliment energètic i resina per encolar. Era prou la importància d’aquesta conífera com perquè les autoritats eclesiàstiques acceptessin posar l’indret sota l’advocació de la mare de déu per venerar-lo, pel què quan es va decidir la construcció de recintes religiosos en els nous barris de Barcelona en l’època en que la ciutat era una capital comercial del Mediterrani, es va bastir l’església de Santa Maria del Pi; una denominació que, d’acord amb els seus arxius, prové justament de la presència d’un pi de dimensions considerables que vivia davant el seu accés principal, fet pel qual s’ha mantingut l’existència d’un pi en aquest espai; donant nom a la plaça que s’obre al seu davant i al carrer del Pi, el vial medieval utilitzat per anar fins a la porta de Santa Anna de la muralla, desapareguda amb l’enderroc de les muralles barcelonines el 1854.

Una altra versió de la presència del pi en aquest lloc és la que refereix el poeta Jacint Verdaguer a “Santa Maria del Pi”, poema llegit a l’Ateneu de Barcelona el 1901 dedicat a qui fou rector d’aquesta parròquia, Salvador Casañas, nomenat cardenal l’any 1895. En el poema se’ns explica l’origen vinculant de l’església de Santa Maria del Pi amb el pi que s’alça al seu davant. Del relat de Verdaguer extraiem que quan es va estrallar una barca contra les roques, el seu barquer per tal de tallar un arbre per construir una nova barca, s’apropà a un bosquet de pins, que segons Joan Amades estava situat a la plaça del Pi. En buidar el seu tronc va trobar-hi una imatge de la mare de Déu, decidint de construir-l’hi una capella que, amb el temps, esdevindria una basílica que gaudiria de la presència permanent del pi.

Conseqüència entre d’altres motius de la Il·lustració amb el desenvolupament de les societats científiques amb continuïtat al llarg del segle XIX, les arts i la literatura es van fer ressò de la natura, i dintre de l’expansió dels nacionalismes, s’escollirien indrets i espècies vegetals representatives d’identitat. Mossèn Costa i Llobera encetaria aquest nou camp temàtic de la poesia en llengua catalana, tot dedicant un poema a un pi, en concret el de Formentor a l’illa de Mallorca que Joan Miró va interpretar i visionar en un conjunt de litografies l’any 1976. Al “Pi de Formentor” el van seguir, ja un quart de segle després, els poemes escrits per mossèn Verdaguer dedicats al pi que hem comentat i a l’alzina del passeig de Gràcia.