Bruce Springsteen va començar gira europea per la porta gran: amb un concert a Barcelona, el públic de la qual sempre li respon positivament. Amb puntualitat britànica va pujar amb els seus músics a l’escenari de l’Estadi Olímpic al so de «No surrender», tota una declaració de principis, tema que també va obrir tots els concerts de la gira americana. El repertori que va venir a continuació, quasi 30 cançons, es va assentar en quatre discos: Darkness in the edge of town, amb quatre peces; Born to run, amb quatre també; Letter to you, amb quatre igualment; i Born in the USA, amb cinc, de les quals quatre van formar part dels bisos.
Així doncs, vam gaudir de títols habituals als seus tours com «Badlands», «Bobby Jean» o «Thunder Road». Però va ser una sorpresa agradable que reivindiqués el seu penúltim àlbum (2020) interpretant «Letter to you», «Last man standing», «Ghosts» i «I’ll see you in my dreams», amb la que va tancar la nit. Per cert, mentre les interpretava, a les pantalles gegants es projectava la seva traducció al català, detall interessant que sempre s’agraeix, especialment perquè són autèntiques poesies cantades on la lletra és tant important com la música.
La resta fou una bona selecció dels seus 50 anys de carrera, amb recuperacions dignes de destacar com la íntima «Human Touch» (1992), la sempre simpàtica «Pay me my money down», de les Pete Seeger’s sessions (2006), o la marxosa «Out in the street», de The river (1980).
De la E Street Band no diré res que no se sàpiga: que no és un simple grup d’acompanyament, una comparsa, sinó que és part del show, de l’ADN del Boss, no s’entenen l’un sense l’altre ni l’altre sense l’un. A part d’ells, Springsteen compta amb coristes, amb percussió, amb teclats i amb una bona secció de vent, que va donar aires diferents a les cançons interpretades.
Bruce té 73 anys, però divendres passat a Montjuïc ningú ho hagués dit. Manté una potència vocal digna d’estudiar, empalma una cançó rere l’altra (sense temps a respirar), interactua constantment amb el públic, no deixa anar la guitarra en cap moment (i quan ho fa és per agafar l’harmònica), es passeja amunt i avall de l’escenari com si res, i desprèn una energia envejable.
En definitiva, que un cop més el de New Jersey i nosaltres ens hem fos en una abraçada; i com als vells amics, no li hem dit adeu sinó a reveure.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam