Abans de Setmana Santa es van esdevenir dos fets amb pocs dies de diferència. Per una banda, Donald Trump era acusat per un jutjat de Nova York d’emprar diners que estaven adreçats a la campanya electoral del 2016 per comprar el silenci, amb 130.000 dòlars, d’Stormy Daniels, una dona amb qui havia mantingut relacions sexuals uns anys abans.
Per altra, Laura Borràs era condemnada per Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per fragmentar factures d’un amic mentre era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes.
Entre un país i un altre, Catalunya i Estats Units, hi ha uns 8.000 quilòmetres. Però les actituds d’ambdues persones, a banda i banda de l’Atlàntic, són calcades i escurcen les distàncies reduint-les a un mimetisme preocupant.
Trump exclama als quatre vents que és víctima d’una conxorxa contra ell, que els fets que se li imputen són falsos, que tot està planificat per uns conspiradors que volen treure’l políticament de circulació i que les acusacions no van contra ell sinó contra les idees de les persones que, com ell mateix, volen fer una Gran Amèrica de Nou (MAGA en les seves sigles en anglès, Make America Great Again).
Entre els conspiradors, segons ell, hi ha el propi president dels USA, Joe Biden; el partit que governa, el Demòcrata; membres de la judicatura; companys del seu propi partit, el Republicà; l’esquerra mundial; i mitjans de comunicació que l’odien.
Aquí, més a la vora, Borràs es defensa davant els micròfons dient que pateix una maquinació en contra seva, que les investigacions dels Mossos, de la Guàrdia Civil, dels fiscals i de les parts són inventades, que al darrere d’això hi ha uns poders ocults que treballen per ensorrar la seva presència pública, i que els revessos judicials que rep no van adreçats contra ella sinó contra l’independentisme.
I qui forma part, segons ella, del contuberni? Doncs, per activa o per passiva, el president de la Generalitat; el partit que governa el país, Esquerra Republicana; les clavegueres de l’Estat; altres independentistes menys ferms que ella; alguns militants de Junts, el partit dels qual n’és presidenta, poc compromesos, sempre segons ella, amb el sobiranisme; els socialistes, el partit més votat de Catalunya; la Mesa del Parlament, que acaten els desitjos d’Espanya; els qui criden «a por ellos»; etcètera.
Doncs això, dues figures allunyades entre si, però dos estils idèntics. Ambdues tapades amb la corresponent bandera: de barres i estrelles l’un, estelada l’altra. Tan lluny, tan a prop.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam