Alves es queda a la presó de moment. Es considera que hi ha gran risc de fugida tant pel seu múscul econòmic com pel fet de ser esportista d’elit que li facilitaria el fet de poder agafar un avió malgrat haver entregat el passaport. Crec que és una bona noticia.
No és que sigui d’aquelles persones que defensen mà dura i que els delinqüents es podreixin a la presó. De fet m’agrada pensar que les penes de presó han de servir per a la reeducació i la reinserció, però, dit això, i sense ser jurista, que Alves segueixi a la presó em sembla el més sensat i just per a la presumpta víctima.
Segons informacions dels cossos policials, els delictes sexuals han augmentat a gran part del país, com s’extreu de les dades que s’estan presentant a les juntes locals de seguretat. Han augmentat en part perquè més persones se senten més «legitimades» a denunciar, perquè hi ha hagut darrera un procés de conscienciació social d’anys i anys. No fa tant que coses ara impensables es veien com a normals. Això no treu que aquestes denúncies no siguin la punta de l’iceberg d’una gran xacra i que encara quedi molt per fer aflorar la xifra negra real d’aquesta xacra.
En aquest sentit, si ja es fa difícil denunciar, el fet de denunciar un personatge famós encara ha de ser més feixuc. I és que si amb les persones anònimes les víctimes pateixen el fet de no ser cregudes, de sentir-se elles com les que han de demostrar que no volien això, el mateix passa quan la persona que denuncies és un famós: veus les xarxes plenes de persones posant-se a una banda o a l’altra, les suspicàcies de si ho ha fet per treure’n rèdit econòmic… el constant degoteig de noticies amb girs de guió sobre les mostres d’adn, les càmeres… una doble victimització que ens demostra com de fort ens colpeja encara el patriarcat i com d’important és l’educació en igualtat i sobretot l’educació sexual. Si intento fer l’exercici d’imaginar que hagués passat si Alves hagués sortit de la presó no em sembla que distés molt a la realitat dir que segurament haguessin sortit diverses persones dient que això era perquè no hi havia prou proves, dient de tot de la víctima que hauria vist encara més afectat el seu benestar emocional. No oblidem que ja és un fracàs que ella només denunciar renunciés a cap indemnització per tal de tenir legitimitat i ser creguda.
Ens trobem en moments molt delicats. Si sembla que fa uns anys vam aconseguir desnaturalitzar la violència masclista, les xifres de la darrera estadística de l’Institut Nacional d’Estadística sobre violència de gènere i domèstica ens mostraven que els menors de 18 anys són el grup d’edat en què més creix la violència masclista. També les xifres ens diuen que els joves cada cop tenen accés al porno més prematurament, fet que els pot fer identificar la sexualitat amb una relació en la que es cosifica i se sotmet a la dona, tot i que en entorns autoanomenats progressistes i d’esquerres considerin que aquest pensament és retrògrada.
En aquest sentit, no ha ajudat la reducció de penes amb la llei del Sí es Sí que ara ha mirat de revertir el PSOE. La llei pretenia ampliar la forquilla de delictes de manera que tot acte no consentit fos considerat agressió, en crear un delicte únic que engloba el que abans es dividia com abús i agressió – en la qual havia de provar-se la violència o la intimidació –, però ha causat que en haver més actes a castigar, s’hagin reduït les penes mínimes i això hagi suposat que algunes condemnes s’hagin revistat a la baixa.
Però vull acabar amb una reflexió final, i gira entorn del consentiment. Consentiment, una paraula que ja de per si denota un sotmetiment d’una persona vers una altra. Potser també ens hauríem de fixar en l’ús d’aquestes paraules perquè tenen la capacitat de modular el nostre cervell: aquesta concretament ens parla d’una relació de superioritat, el que vol i la que consenteix. Potser hem de començar per aquí, per retornar a l’home i la dona a la mateixa alçada.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
