QUI ESCRIDASSA TV3?

El divendres 10 de febrer de 2023 es produeix a les portes del Palau de Justícia de Barcelona un fet digne de comentari: un equip de Televisió de Catalunya, TV3, és increpat per un grup de persones amb crits de “fora TV3”, “venuts” i “vergonyós”.

Fins ara els incidents amb equips d’informatius de TV3 s’havien produït habitualment en manifestacions o concentracions de signe ultradretà. Vox o semblants, per entendre’ns. En aquesta ocasió el paisatge humà és diferent: es tracta de concentrats, no masses, amb estelades i alguna pancarta en suport a la presidenta suspesa (títol ben curiós aquest) del Parlament de Catalunya. Laura Borràs compareix davant el tribunal per un presumpte cas de prevaricació i falsedat documental en l’època en què era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2013 i 2017, molt abans del procés pròpiament dit i de la seva entrada en la política i la hiperactivitat pública. La convocatòria l’han feta Junts per Catalunya, partit que presideix la pròpia acusada, ANC i el Consell per la República de Carles Puigdemont.   

Probablement als congregats no els agrada la informació que TV3 i Catalunya Ràdio han estat oferint sobre la situació processal de Laura Borràs. És molt possible també que no busquin informació en un sentit estricte sinó alimentació per a les pròpies conviccions. Pot ser que parteixin de la premissa que la presidenta de Junts està essent jutjada, en realitat, per les seves idees polítiques, per ser la líder de l’independentisme que no fa concessions, que es manté ferm i no pas per una minúcia administrativa. Potser els costa d’entendre que ERC, la CUP o Omnium no hi siguin, però ja se sap que cada cop hi ha menys gent de la que refiar-se. Quan busquen reconfortar-se sintonitzant TV3 o Catalunya Ràdio es troben encara més sols.

Al llarg de més de 10 anys els mitjans públics de la Generalitat han estat el gran altaveu del relat independentista, part substancial en l’elaboració d’un imaginari que no era nou però que ha trobat en els mitjans de comunicació de masses (i en les xarxes socials, naturalment) la gran oportunitat  d’expandir-se. Ràdio i televisió públiques han estat altaveu de convocatòries, aparador de consignes que calia seguir, laboratori de les idees que calia posar en circulació. Han ajudat a crear un univers propi de referències i de filies i fòbies.   

Caldria reflexionar (no solament els professionals del ram, també un grapat de gent entre polítics i professors de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB) sobre com s’han explicat els fets dels últims anys, com s’han reinterpretat la història, la cultura, la transició, les relacions –sempre complexes, és cert- entre Catalunya i Espanya. Com la realitat ha caigut presonera dels eslògans i, en definitiva, no ens enganyem, de la lluita per l’hegemonia del poder. I en definitiva com s’ha deixat de banda una part important de la ciutadania del país, entre la qual dirigents polítics, intel·lectuals o professionals per no compartir les tesis de l’independentisme.

Ara el moviment independentista, una opció tan legitima com qualsevol altra, es trenca i a un sector de població TV3 no li agrada. Per això alguns escridassen els seus equips com abans havien escridassat Oriol Junqueres o Gabriel Rufian per botiflers i més abans encara tants i tants militants i dirigents d’esquerres i catalanistes. La realitat és dura. Ho saben els que van promoure Laura Borràs a la presidència de Junts (l’entusiasme de Jordi Turull en els seus discursos és indescriptible) i els que fugen dels escenaris perillosos: Artur Mas o Xavier Trias, que no vol espantar potencials votants amb el populisme independentista, i que criden l’exorcista de guàrdia cada vegada que senten parlar d’irregularitats o de corrupció. Hi ha qüestions que incomoden molt als hereus de Convergència

L’independentisme ha de començar a tocar de peus a terra. I els mitjans de comunicació públics han de començar el camí no gens fàcil, per les inèrcies acumulades, de posar-se al servei de tothom. De tots els catalans i les catalanes. Dels que són del Barça i dels que són de l’Espanyol. Del Girona o del Nàstic. Ja ens entenem.