Si aquestes festes de Nadal heu tingut l’oportunitat de tenir uns dies de relax potser us heu animat a anar al cinema. Si és així, haureu vist a la cartellera el retorn de James Cameron i dels seus personatges blaus d’Avatar. Es tracta de la seqüela, després de 13 anys de treballs, d’una pel·lícula que encara té el títol de ser la més taquillera de la història del cinema, un film però que també va portar a controvèrsies a causa de les declaracions del mateix director, que va explicar que un dels punts d’inspiració que va tenir era la mateixa història colonial d’Estats Units i que “no va poder evitar pensar que si ells -els natius americans – haguessin pogut veure el futur i haguessin vist als seus fills amb les taxes de suïcidi més altes de la nació… perquè no tenien esperança i eren una societat sense sortida, haurien lluitat molt mes”.
Cameron està acostumat a generar polèmica i, podria ser, fins i tot que ho fes perquè es parlés més dels seus projectes, ja ho diuen això de “que parlin de mi encara que sigui malament” perquè amb Avatar 2 tampoc s’ha pogut estar de deixar anar durant la gira promocional una perla que cal també analitzar, en aquest cas, fent referència a l’empoderament i el feminisme i fent una crítica al cinema de superheroínes en aquest cas. I és que la qüestió és que el senyor Cameron considera que és molt més feminista la seva pel·lícula que no pas les pel·lícules de Wonder Woman o Capitana Marvel. El motiu? Que en la seva la protagonista està embarassada de sis mesos. Aquí les seves declaracions “vaig pensar, bé si de veritat has d’anar fins al fons de l’assumpte de l’empoderament femení, tinguem una guerrera embarassada de sis mesos a plena batalla”.
Perquè clar, les dones hem de demostrar que som fortes, valentes en les situacions més extremes que podem viure pel fet de ser dones, no, senyor James Cameron? Però no cal, no, veure a Superman, el Capità Amèrica o a la infinitat de superherois homes que hi ha a les pantalles lluitant a plena batalla amb un atac de pedra. Això no cal, perquè ja s’entén que els homes són uns “machotes” súper forts. A vegades m’agradaria que aquests “homes que ens expliquen coses” com diu Rebecca Solnit, canviessin per uns dies de sexe i entenguessin la realitat de la meitat de la població. Perquè som diferents, perquè vivim coses que ells no podran mai viure. I perquè coses com el que és portar una vida al món no es poden menystenir d’aquesta manera. D’aquí a defensar els ventres de lloguer només hi ha un dit de distància, perquè clar, un embaràs que implica…res!
I que, ei, si hem de lluitar en una batalla embarassades ho farem, i amb la regla, i amb el braç trencat. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que el feminisme no és veure “qui la té més llarga”, sinó que és que se’ns tracti a homes i dones per igual pel sol fet de ser.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
