Durant la llarga dictadura franquista, la connexió de Catalunya amb els aires de llibertat que bufaven a l’exterior es va produir sobretot a través de França, país que, amb totes les seves contradiccions, va acollir milers de refugiats catalans i espanyols a la fi de la guerra civil.
De França en general i de París en particular arribaven novetats literàries i noticies polítiques, cançons, idees, pensament i visions crítiques del món, art, cinema…França ha deixat un gran llegat: la il·lustració, la revolució i la declaració dels drets de l’home i del ciutadà, i la seva contribució a superar els horrors de la guerra mundial amb una comunitat econòmica europea que caldria convertir en autentica federació política.
França és el país que va fer seu el geni de Picasso, que va projectar Miró, que va donar aixopluc a Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, que va fer d’altaveu internacional de la nova cançó (Raimon a l’Olímpia 1966), que va proporcionar amics o referents com Pierre Vilar, Georges Brassens,Jean Paul Sartre, Albert Camus, Simone de Beauvoir, Levi Strauss, Aron, entre tants d’altres. Que té un diari com Le Monde que ajudava a conèixer i interpretar el que passava a casa nostra.
Jordi Pujol tenia unes clares simpaties per Alemanya –podria semblar que la seva visió nacional de Catalunya s’endinsa en la tradició germànica- però potser mai hauria pogut imaginar que els que es reclamen hereus del seu pensament i la seva obra de govern s’embrancarien en una manifestació de protesta contra la visita del president de la República Francesa i el president del govern espanyol a Barcelona per celebrar una cimera bilateral dels dos països. Poseu-hi estats, si preferiu.
Aquesta acció convocada per Junts a través de les seves dues branques (els hereus pròpiament dits i el nou populisme conservador), Omnium i l’ANC busca, pel que sembla, recordar que França i Espanya són culpables dels mals que afligeixen Catalunya i fer ben present que el procés independentista no ha acabat. Es possible que es cregui que una protesta durant l’estada a Barcelona del president francès tindrà ressò internacional i que això animi a una parròquia que, avui per avui, no sembla massa engrescada però que haurà d’anar a votar dos cops aquest 2023.
Resultava difícil pensar que a l’estratègia de la protesta s’hi afegiria un nou timbaler del Bruc encarnat en una ERC tan neguitosa per perdre el pas que ja ha dit que vol ser al carrer i als actes institucionals de la cimera. Em pregunto sincerament quina utilitat tenen per a la Catalunya d’avui (i per a les bressoles del Rosselló, tot sigui dit de de passada) les pancartes, les estelades i la flamarada. Potser si que el món ens mirarà però dubto que ens faci cap cas. Potser convindria a tots plegats examinar la història i l’acció política amb una mica de perspectiva, de sentit d’estat i de grandesa. No estic pensant en De Gaulle. Penso en Tarradellas.
Rafael Pradas
periodista
@RafaelPradas
