Resulta força inusual que una persona enterrada a la fosa comuna tingui un reconeixement públic posterior amb dos monuments col·locats en dues ciutats de diferents països. La història del personatge és la que ens aclarirà el perquè, el que ha motivat aquest record en el pas del temps. M’estic referint al poeta, dramaturg i articulista Janko Polić. Nascut a la ciutat croata de Rijeka, la seva adolescència va ser complexa, tot un constant mal de cap per la seva família que va veure com als 16 anys iniciava un viatge sense retorn per Itàlia que l’acabaria portant primer a França per acabar residint a Barcelona, atret pels fets de la Setmana Tràgica. En totes les ciutats italianes, Polić es va relacionar estretament no només amb cercles culturals d’avantguarda sinó també amb grups d’ideals polítics d’extrema esquerra, amb tot, aquests vincles ja profundament arrelats per sempre en el seu pensament es van deixar traduir en els seus escrits, en els seus articles i especialment en el llibre Psovka, un poemari que recollia les benaurances de la revolta.
Polić va arribar a Barcelona l’any 1910, malalt de tuberculosi i amb problemes crònics gastrointestinals que es van anar agreujant fins el seu ingrés a l’hospital de Sant Pau. L’atenció que va rebre no va ser prou per aturar un desenllaç que es va produir aquell mateix any. Mancat de família, ningú se’n va fer càrrec de les seves despulles que van ser enterrades a la fosa comuna.
Què tenia Janko Polić o qui era realment? La seva Croàcia natal no era pas un país independent sinó que formava part d’un conglomerat de nacions sota el paraigües dels Regnes de Iugoslàvia. El reconeixement del seu llegat literari l’hi arribaria força anys després de la seva defunció, doncs Psovka i tota l’obra complerta no es va publicar per primera vegada fins el 1956. A partir d’aquell any, poc a poc els estudiosos es van endinsar en la seva obra, descobrint una manera d’escriure totalment novadora i, fins i tot, transgressora. Aquestes qualitats, unides al desig de descobrir els arrels culturals croates que Polić tenia, han estat cabdals per atorgar-li el lloc que li correspon en les lletres croates d’ençà la independència del país. La recuperació política i intel·lectual de l’escriptor va arribar del consistori de la seva ciutat natal, Rijeka. L’escultor croata Zvonimir Kamenar va ser l’encarregat de fer-li en bronze un monument que es col·locaria en un pont. Fugint de tota representació amb càrrega dramàtica o expressada per induir a sentiments de tristor o pena, Kamenar el va esculpir mig assegut en la barana, amb les cames creuades pels peus, en una actitud tranquil·la, donant la impressió d’estar reflexionant amb tranquil·litat.
Anys després, Croàcia, coneixedora que Polić havia traspassat en les instal·lacions de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, va decidir regalar a la ciutat una rèplica exacta de l’escultura de l’escriptor. L’obra es va instal·lar en els jardins del recinte modernista de l’hospital, en un espai amb gespa, prop de l’antiga entrada d’urgències pel carrer de Sant Antoni Maria Claret. Cinc anys després de la traducció al català de Psovka feta per Pau Sanchís amb el títol de Blasfèmia, el 2016 s’inaugurava l’estàtua de Polić amb un acte oficial. Així, Barcelona també pot recordar aquell autor literari mort als 23 anys del qual gairebé tan sols s’hi tenia coneixement pel rumor de ser el germanastre de Dora Maar, la fotògrafa que va viure amb Picasso.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
