Sí, el temps se’ns escola entre les mans. Fuig de la nostra vana esperança de retenir-lo, aturar-lo, fins i tot de tornar-lo enrere. Ho deien els antics: “el temps fuig” i afegeixo: “i nosaltres també”. El fenomen no és d’ara. Però sí que avui el temps no és que vagi marxant, és que corre com un esperitat. I la gent corre i corre, embogida, volent atrapar-lo, volent agafar la lluna amb les dents.
Qui més qui menys, tothom està fugint d’alguna cosa: d’una feina rutinària, d’una situació econòmica desfavorable, d’una família poc acollidora…, però sobretot, el que més incomoda és la grisor, adonar-se que se’ns va passant la vida sense que en quedi ni rastre, sense cap espurna que il·lumini el record de nosaltres que en tindran els que ara ens rodegen. I això es aprofitat per firaires de mig pel, sense cap escrúpol. Com qui ven un cap de setmana a la neu, forfait inclòs, se’ns venen mons idealitzats als que només hi arribarem si ells ens porten de la mà. Fa gairebé dos mil·lennis que ho practica l’església, en el fons, poc o molt, totes les religions, i ara han sortit molts imitadors. De venedors de ungüents per fer créixer el cabell sempre n’hi ha hagut, però la majoria s’han fos com una moda passatgera. Hi ha una recepta màgica per triomfar al mercadillo de les il·lusions: La imatge de la mercaderia ha de tocar la fibra sensible del eventual comprador. Però també i molt important: cal que la seva adquisició distingeixi el client dels altres. Això tant per un cotxe tunejat, com per un vestit de seda de llampant groc o un tanga ajustat amb lluentons. Cal que el client senti l’escalf de pertànyer al grup de privilegiats que són posseïdors del mateix estri. Si aquesta sensació arrela, poc importarà que la mercaderia resulti pot útil o fins i tot una enganyifa: “Sóc dels bons”, pensarà l’interessat mentre, satisfet, deixa l’estri en un calaix.
Resumim: el punt de partida és la insatisfacció de la gent amb la seva pròpia situació personal, a la que (amb l’ajuda dels mitjans de comunicació) s’afegirà una bona dosi d’intranquil·litat social. Cal sortir-se’n, cal fugir del que sigui. Poc hi fa que la causa de la situació concreta d’insatisfacció: marxar, campi qui pugui!
Els espavilats que ens van vendre el procés ho tenien clar: calia aplegar els expedicionaris amb una causa comuna, un paraigua on aixoplugar els mil diversos malcontentaments; consolidar la sensació de confort compartit. L’important era ser dalt del vaixell, poc hi feia que la tripulació fos més o menys sapastre, ni tan sols que la nau no sortís de la bocana del port, o que la illa on es deia que s’arribaria no existís, o estigués plena de tribus hostils. Si s’estava a bord, a coberta, sense salpar, serien vistos pel món, farien història, mentre cadascú individualment i col·lectiva es mantingués ferm en els hàbits, les litúrgies i les jaculatòries que en confirmaven la pertinença. Aquesta és potser la raó de que els promotors de l’enginy insistissin tant en marcar els límits entre bons i dolents i les condicions per pertànyer als primers. I el missatge arribava, car si s’anava a fer una cadena humana en una carretera, es feien fotos i les difonien, si llegien certs diaris o veien certa televisió, tot eren lloances a la seva valentia d’emprendre un camí incert vers la terra promesa. En canvi, poc o gens es parlava d’aquesta. Poc o gens s’esmentava el temporal marítim que hi havia al davant. Aquell home pujat en un tractor carregat d’estelades, no volia perdre les ajudes comunitàries, no volia veure dificultades les seves exportacions, no volia cobrar en criptomonedes, però per res deixaria de demostrar al món que ell era un dels escollits, un dels cridats a fer història sota la admiració del món sencer.
Quan la fita és llunyana, fins i tot encara millor si és impossible, s’assoleix l’estat ideal: aquell que ens permet fugir de la grisor, de la insatisfacció ambiental, adquirint l’estatus de ser dels qui l’encertem i som admirats per això, sense haver-ne de pagar els altíssims costos d’un viatge ple de perills vers un destí del que s’han cuidat molt de callar-ne els costos i la irreversibilitat de l’aventura. Afortunadament es van cremar les naus abans de sortir de port, i no al final del trajecte. Com diu Daniel Innerarity (El nuevo espacio público: Espasa Calpe, 2006: 127): “La primera persona del plural es un lloc còmode: serveix de coartada, ofereix seguretat, dilueix la responsabilitat, acompanya al solitari”. És on són ara i cal respectar-ho, potser així, un dia, respectaran ells als no iniciats. Gràcies.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”