Des que segueixo la premsa i d’això fa anys, no recordo ser conscient dels mundials de futbol que he llegit que es fan cada quatre anys. Aquesta convocatòria és diferent. Cada dia donen alguna notícia. Van començar uns mesos abans de començar els partits amb les denúncies de les condicions laborals i els accidents mortals dels treballadors que construïen les instal·lacions. He necessitat consultar l’hemeroteca per recordar que aquell ninot lletgíssim, naranjito, era el símbol dels mundials de futbol de l’any 1982 que organitzava Espanya. Recordo, vagament, que hi havia qui lluïa algun eslògan que deia: «passo dels mundials». Va ser de gran efectivitat perquè fins a l’any 2018 no vaig ser conscient que hi havia un mundial de futbol cada quatre anys. Era a Zagreb el dia que la selecció de Croàcia va perdre davant de França. Vaig veure alguns partits i la final. M’agradava veure l’ambient dels seguidors a les terrasses. Dubto que abans d’arribar al Zagreb tingués consciència que es feien els mundials. Aquest cop és força diferent. Per terra, mar i aire donen notícies relacionades amb el futbol. És impossible no saber què passa. Fan tant de soroll que eixorden la resta de notícies del món, fins i tot Ucraïna ha emmudit.
Mentre tothom està pendent de la pilota, al món passen coses que cal denunciar com les injustícies dels treballadors de Qatar. A l’Iran han executat dos nois per les revoltes. A l’Afganistan, els talibans han anat més lluny i fan execucions públiques i més a prop de casa, al Parlament Europeu, destitueix a Eva Kaili per suposats suborns vinculats a Qatar. Algú ha dit que tot plegat és molt hipòcrita. Es queixen molt per algunes coses i passen per alt altres. A més, no sabia que els seguidors dels mundials van canviant d’equip a mesura que desqualifiquen alguna selecció. Fidelitats, poques. El seguiment dels equips és molt sui generis. Hi ha qui té en compte el mandatari del país, la proximitat geogràfica, les relacions dels jugadors estrangers amb el país… Menys arguments esportistes, he escoltat declaracions de tota mena. I mentre mireu els partits, al món passen coses alarmants: Sèrbia-Kosovo altre cop a la grenya. Erdogan amenaça que arribi un míssil a Atenes. Quan acabin els partits, quants joves més hauran executat a l’Iran davant la indiferència del món?
Que guanyi el millor, amb permís de l’àrbitre, i que s’acabin aviat.
